27/07/2024

Cinquantenari

Aquest 2024 es compleixen 50 anys de la fundació dels dos partits polítics més dominadors de la política catalana recent. Tots dos han evolucionat i han patit alts i baixos, però són un exemple de continuïtat històrica. Parlo de les dues convergències: Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i Convergència Socialista de Catalunya (CSC), fundades el 1974, en vida del general Franco, i per tant en la clandestinitat, sense saber que estaven condemnades a repartir-se el poder electoral en una Catalunya democràtica i autònoma que encara estava per fer.

CDC va ser fundada per Jordi Pujol i Miquel Roca, i va ser la força hegemònica del nacionalisme i del centredreta, instal·lada a la Generalitat des de 1980 fins al 2003, mentre condicionava els governs espanyols de tot signe. Sota el lideratge d’Artur Mas, va reconquerir la Generalitat el 2010, i després de protagonitzar un gir sobiranista, els escàndols de corrupció –que van arribar a afectar el seu fundador– van propiciar diverses refundacions i finalment una segona vida amb la marca Junts, que tot i la seva pretesa heterodòxia avança amb fermesa cap al retrobament amb els seus orígens.

Cargando
No hay anuncios

CSC va ser fundada per Joan Reventós, Raimon Obiols i Pasqual Maragall. El 1978, després d’absorbir les restes del pallaquisme i d’arribar a un acord amb el PSOE, va adoptar el nom definitiu de Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). Ha estat un partit amb alts i baixos, però durant la major part d’aquestes cinc dècades ha estat la força hegemònica en les principals ciutats catalanes i en les eleccions generals. A més, va ocupar la presidència de la Generalitat entre 2003 i 2010, en governs de coalició.

Durant més de tres dècades, es va instal·lar a Catalunya un bipartidisme estable, que molts enyoren, tot i que per a d’altres era una estructura imperfecta, que deixava la reivindicació nacional en mans del centredreta, mentre que el socialisme català es resignava –per la por al lerrouxisme– a subordinar-se al PSOE. Els partidaris d’una esquerra nacional o d’una dreta no catalanista ocupaven espais marginals. Però les coses van canviar amb el tombant de segle, a una velocitat insospitada.

Cargando
No hay anuncios

El primer tripartit –en què van coincidir el PSC de Maragall i una ERC revifada– va sacsejar el tauler. El procés fallit de reforma de l’Estatut va posar de manifest les contradiccions internes dels socialistes, que van acabar acceptant la proposta d’un referèndum d’autodeterminació, però se’n van desdir per no desobeir el PSOE i per la puixança de Ciutadans (la por al lerrouxisme, de nou). Per la seva banda, el sobiranisme va guanyar posicions a CDC, que va trencar la coalició amb UDC i finalment va canviar de nom. En paral·lel a la crisi dels dos grans partits, emergia un nou espanyolisme, a través de Ciutadans; ERC ocupava una renovada centralitat, i la indignació per la crisi econòmica donava ales al colauisme i a la CUP. Semblava que la Catalunya bipartidista havia passat a millor vida, fins i tot a pesar del fracàs del Procés sobiranista.

L’enyorat professor Culla va batejar aquesta autèntica revolució del sistema català de partits com “El tsunami”, en un assaig publicat el 2017. Però avui, el 2024, sembla que estem tan lluny d’aquell tsunami com del vell bipartidisme engendrat fa 50 anys. El que no es pot negar és que PSC i Junts, que tornen a ser les dues primeres forces del Parlament català, han demostrat, malgrat la brusquedat dels seus vaivens, una resistència electoral fora de mida. Professionalisme, en diuen... amb tot el que el terme  té de bo i de dolent. Bones vacances.