Ciutadans a la boira

Als 19 paràgrafs de la Declaració de Palma, amb la concisió lògica d’un correlat de propostes, hi ha repetides 22 vegades les paraules 'sostenible' o 'sostenibilitat'. Malauradament, en els temps que corren, això no és una garantia d’ambició; més aviat, denota manca de concreció i excés de superficialitat. Com no podia ser altrament, el leitmotiv de la cimera de ministres, en què varen acordar la declaració conjunta, era “la sostenibilitat social del sector a la Unió Europea”. Encara que, d'entrada, el terme 'sector' –turístic– ja pressuposava una perspectiva parcial i un tant esbiaixada. 

Coincidint amb la cimera de turisme, Maria Llull, a l’ARA Balears, entrevistava el professor de Política Internacional a la Universitat de Viena Ulrich Brand, que amb eloqüència assenyalava que “tenir un sou digne a Mallorca implica que TUI ha d’apujar els preus a Alemanya. I el fet que Mallorca sigui un indret tan barat també pot fer que els turistes es comportin de manera colonial”. No és freqüent que una visió empàtica i de classe arribi des de la centralitat europea. Benvinguda. Però, sense negar la validesa de l’apreciació, hi ha una altra dimensió. Després d’uns darrers anys de creixement sostingut dels beneficis empresarials –exceptuant el parèntesi de la pandèmia–, la millora salarial no només dependria dels preus en origen (és a dir, de la capacitat d’estalvi i de la renda dels consumidors), sinó d’un canvi d’actitud envers el sentit social de les empreses. Se'n diria redistribució de la riquesa.

Malgrat les múltiples referències genèriques a la sostenibilitat social del document de la Declaració, al tema dels sous dignes dels treballadors i treballadores no s'hi fa ni la més petita referència, seguint un tònica més que habitual. El decalatge entre els jornals dels treballadors a les societats tradicionalment anomenades 'emissores' i les conegudes com a 'receptores', entre el nord i sud del continent, no sembla tenir la suficient substància per ser tractat en una reunió d'aquestes característiques. No és una qüestió menor. 

Nogensmenys, el document fa referència al Pacte per les capacitats de la UE, sobre formació per a l'adquisició de capacitats i reciclatge professional dels treballadors. En definitiva, més qualificació amb l'objectiu de “millorar l'atractiu” (sic) de les feines turístiques. Podria interpretar-se com un reactiu davant el greu problema de manca de mà d'obra al sector. Molt tecnocràtic. No obstant això, sigui dit de passada, en una economia com la de les Illes Balears, un programa “de capacitació i reciclatge” podria adquirir una dimensió nova, més estructural, si hi hagués una estratègia de transformació i diversificació econòmica del país, fet que no es dona. Una visió sectorial condueix a una política parcial, no a la política en majúscules. 

Però el document no crida l'atenció només per allò del que no diu, també ho fa pel que diu. Al sisè punt de compromisos adquirits pels països de la UE, es parla d'“animar els agents turístics a situar el benestar permanent dels residents locals en el centre del desenvolupament turístic, aprofitant els actius culturals i naturals únics de la destinació de manera responsable i sostenible”. Es podria dir que al paràgraf li manca sensibilitat 'social' i finesa política. No obstant això, la formulació de la proposta ens introdueix a aquesta 'altra' dimensió de la 'manera colonial', més complexa, estructural i sistèmica.

A qui durant segles ha tingut cura de la natura i ha creat i mantingut un patrimoni cultural 'únic', se'l redueix a la condició de resident, i a la naturalesa i al patrimoni, a la d''actiu' econòmic. La consideració de residents, en aquest cas, es converteix en una metonímia deshumanitzada i degradant, amb la qual s’invisibilitza la seva condició de ciutadà sobirà titular d’un territori-medi-país, que el 'sector' vendrà com a producte turístic. Ignorar la naturalesa política de les persones, relegant-la a una relació circumstancial, suposa reduir el conjunt –població i territori– a la categoria de reserva. En un butlletí d’una associació proteccionista, parlant d’una reserva de Ruanda, es diu que els goril·les són els “jardiners de la selva” i han de ser salvats si es vol que els nostres fills el dia de demà se'n beneficiïn. Resultava massa temptador no fer-hi al·lusió.   

En el meu escrit anterior a aquest –Obviar l’obvietat a l’ARA Balears de 28 d’octubre– parlava de la matèria primera del turisme i deia que aquesta era el territori, l’espai ètnic i cultural; en definitiva, el medi entès en el sentit més ampli. Cal insistir-hi, perquè darrere de l’obvietat i senzillesa de la idea hi ha un concepte tan important com la sobirania popular. És a dir, la gent té l’obligació d’opinar perquè el medi és la seva responsabilitat i la seva font de riquesa i benestar. L’argument de la titularitat de la matèria primera contraposa models: la democratització de l’economia i la idea de participació, com a factors de progrés, envers el concepte neoliberal de suprema llibertat de mercat. La conclusió podria ser que no hi ha sostenibilitat social del turisme si no es respecta la sobirania popular i si no s'adopta una visió més universal i menys sectorial del tema. 

Al contrari del que s'expressa al document, l’agent turístic no té la capacitat de situar “el benestar permanent dels residents locals” al centre de l’activitat econòmica, ni decidir sobre un territori políticament constituït com a ens independent. Cal girar el mitjó. És evidentment que la 'manera colonial' és quelcom més substancial que el preu d’un paquet combinat. 

Al zoo de Londres hi ha uns cartells que adverteixen que “wild animals are not pets, respect their wildness” ('els animals salvatges no són mascotes, respectin la seva naturalesa salvatge'). Aborígens salvatges.