Entre la ciutat i el camp

És com aquests blocs gegantins de gel que es desprenen de les glaceres i cauen al mar, heralds de l’escalfament del planeta. Només ells poden desconjuntar els dantescos silencis polars, projectant a l’atmosfera el bramul dolorós del planeta. Ja no tornaran a ser gel, suraran a mercè dels corrents marins i es lliuraran als oceans enmig de temporals o en les nits de calma glaçada. 

Aquí s’esdevé d’una altra manera. La fesomia de la ciutat ara canvia a bocins arrancats per la pandèmia. La fesomia de les ciutats la fan l’arquitectura i les façanes. En desapareixen moltes i lamentam el drama humà que anuncia cada tancament. Però la majoria de vegades no hem de lamentar res més, sovint perquè són façanes que ocupen inapropiadament el lloc de les anteriors. Però n’hi ha d’altres, com ara can Vila, que silencien fragments de la història urbana i de la crònica sentimental dels ciutadans. La ciutat és casa teva perquè t’has apropiat dels carrers, dels comerços, dels cines, dels restaurants, dels arbres grans, dels bancs del Born. De les remors del vent. La ciutat és una herència que et dona seguretat i sentiment de pertinença, d’element de continuïtat històrica. Tot plegat pot ser avariat per grans desastres naturals, també per l’enriquiment agressiu dels illencs o dels inquilins de l’illa. La ciutat s’esvaeix amb la pandèmia i potser ja no la tornarem a veure tal com era ni com l’havíem feta nostra. 

Més enllà, d’esquena al mar, el paisatge també es transforma per iniciatives de ben distint pelatge. Ara, aquesta terra feta de retalls producte de la divisió i subdivisió d’antigues i més extenses propietats, aquests panorames miniaturitzats, seran segrestats per les energies renovables. Cristina Ros, des d’aquí a la dreta, ha dit i ben dit tot el que fa al cas. Al seu parer voldria afegir el meu, amb el prec de posar a treballar la imaginació per obtenir energies renovables sense destruir paisatge: perquè, per a la gent del país, el paisatge també és història i, per tant, és digne d’un tracte més considerat, més afectuós. Més responsable. El pintor i escultor Tomeu Ventayol proposa aquests dies la creació d’escultures fotovoltaiques. Aquesta iniciativa podria ser una petita part de la solució? No ho sé, però hem d’agrair a Ventayol que pensi en un futur que tracti bé la terra.

Guillem Frontera és escriptor