La ciutat i els laberints

Fa uns dies presentàvem a Alibri el llibre del filòsof xilè Ricardo Espinoza sobre el mite d’Ariadna. Aquesta figura femenina de la mitologia proporciona a l’heroi Teseu un cabdell de fil daurat per no perdre’s al laberint del Minotaure. En la llegenda minoica, el laberint que Teseu travessa és una trampa, un lloc on anar a caure mort. Ariadna salva Teseu perquè gràcies al seu cabdell, per dir-ho així, “no perd el fil” dels circuits adequats i pot sortir del laberint.

A les ciutats hi ha laberints. Alguns són com els del Minotaure: llocs on anar a caure mort, per les dificultats que els seus habitants pateixen a la vida quotidiana. Sense un fil d’Ariadna, els laberints mortífers de les ciutats són grisos, humits, i la gent hi viu molt malament. A París, d’aquests laberints de segregació se’n diu banlieues, llocs als marges. Qui hi entra, té complicat sortir-ne. Són espais de violència, delinqüència i risc. Tanmateix, en aquesta mena de laberints, hi ha alguns Teseus i algunes Ariadnes que, per exemple, sota la forma de centres cívics o escoles, proporcionen a les persones un cabdell per no perdre’s i potser algun dia sortir del laberint o, millor encara, modificar-ne els circuits mortífers.

Altres modalitats de laberints són els dels jardins, com el laberint d’Horta, per exemple. En aquesta mena de laberints, les persones hi passegen, badant, corrent, per veure qui en surt el primer. Aquests són espais lúdics, on la gent va per passar l’estona amb la parella, amb la família o amb els amics. S’enduen potser un petó improvisat, una abraçada o una sorpresa. En surten més contents que quan hi van entrar. A les ciutats hi ha laberints d’aquesta mena, on la gent circula amb ganes de viure i de trobar-se amb els altres.

Walter Benjamin, el filòsof caminador, diu que, per conèixer bé una ciutat, t’hi has de perdre, una mica com al laberint. Dins del laberint podem viure l’angoixa de sortir-ne o l’alegria de caminar-hi. Val més aquesta segona opció. Les ciutats són llocs de laberints, perquè molta gent hi perd el fil que la guiava a la vida, potser quan va deixar un poble bonic amb menys gent, o un altre país per una guerra. En els laberints de les ciutats hi ha qui troba persones-Ariadna, amb un cabdell de fil daurat a punt per fer servir. Aquesta gent són veritables habitants de la polis grega, el lloc on trobar-se per parlar i discutir la millor manera de viure junts en el laberint.

L’experiència comuna de vida ciutadana té una forma de laberint. A vegades és mortífer. D’altres és divertit. I d’altres és inèdit: el punt on s’entrecreuen els diversos laberints. En el moment de la cruïlla, contemplem junts el monstre que amenaça amb aniquilar la nostra vida plegats. Com el Minotaure, la violència, la pobresa, la desigualtat, la intolerància i el racisme fan acte de presència. Els crits esfereïdors del silenci impossible, l’anonimat i l’estandardització converteixen les persones que viuen a les ciutats en estadístiques. Llavors es fa gestió de poblacions, forma actual del laberint mortífer. Som una dada susceptible de ser avaluada i calculada. Però la vida amb els altres –diu Benjamin– s’esdevé quan, per atzar, ens coneixem en una cantonada. Llavors s’obre un passatge. La sort que ens guia com el fil d’Ariadna ens fa retrobar persones úniques. Potser vivien molt a prop nostre i mai no ens les havíem creuades, a l’escola de la canalla o al quiosc. El carrer, espai del laberint, és la via que condueix a un temps desaparegut. Tots els carrers –diu Benjamin– van de baixada, fins que retrobem la gent que ja no hi és, els nostres conciutadans i conciutadanes del passat, les nostres mares, germanes grans, àvies i padrines. El carrer segueix essent una figura del laberint de la nostra infantesa, des d’on projectem les ombres absents i, tanmateix, vivíssimes.

Badar pels carrers dels laberints de la ciutat sense un propòsit evident fa dels ciutadans i ciutadanes autèntics dispositius d’encontre, des d’on altres possibilitats d’una vida no viscuda, d’un amor perdut, d’una amistat retrobada, reviscolen per sota l’asfalt on ressonen les petjades de qui passeja tot badant. La ciutat dels laberints perduts, il·localitzable en els mapes i les estadístiques, s’agombola per protegir el temps compartit, inesperat, de “veure’s” entre la massa dels rostres iguals. La ciutat és això: viure junts perquè sabem qui som pels altres, perquè ens reconeixem en la fantasmàtica experiència del laberint comú.