La ciutat tancada
El passat 23 de juliol es va presentar a Alcúdia un llibre excepcional, obra de l’arquitecte i investigador Antoni Domingo. L’autor no ha escatimat recursos per explicar les aventures i desventures de la segona murada de la ciutat, també qualificada com a moderna o renaixentista, des del seu naixement a mitjan segle XVII –amb els seus pertinents precedents– fins als nostres dies. Metodològicament, el treball respon a les més exigents premisses historiogràfiques, encara que destaca l’ingent aparell cartogràfic utilitzat. De les 301 il·lustracions, poc més de 150 són plànols i mapes de la ciutat, molts dels quals inèdits o poc coneguts, que han estat exhumats dels arxius més diversos: des de l’Arxiu del Regne de Mallorca fins al Krigsarkivet d’Estocolm, passant per la Biblioteca Nacional de França o la British Library, per posar-ne uns exemples significatius. Només per això ja val la pena tenir el llibre entre les mans.
Però hi ha més. Aquesta història, bastida per múltiples actors, presenta l’equilibri entre les voluntats locals i externes. A Alcúdia, com arreu d’Occident, les velles murades medievals es feren obsoletes a principis del segle XVI per culpa dels progressos en l’artilleria. La traça italiana fou la resposta. El 1550 es documenta la primera notícia sobre la nova construcció en forma de segon cinturó, però no serà fins al 1658, més de cent anys després, quan es començaran les obres. Unes obres que no es donaran per acabades fins entrat el segle XVIII, quan ja es consideraran obsoletes. Tot i amb això, al cavaller d’Asfeld li mereixeren cert respecte el 1715. Tanmateix, el 1754 hi ha un primer informe que proposa la demolició de la murada moderna.
Si la construcció de la fortificació és el reflex d’una època, el seu declivi també. Al segle XIX les murades de les ciutats europees foren amenaçades per un enemic més potent que no els canons, l’higienisme. Tant és així que, a partir de 1820, s’acusarà les d’Alcúdia de ser les culpables de la decadència demogràfica i econòmica de la ciutat. El metge Joan Reynés serà un dels abanderats de la demolició del doble recinte. Amb ell, altres metges de renom, com Joan Munar Bennàsar, donaven credibilitat científica al lema “A baix les murades”, tant de moda a l’època i que aconseguí eliminar els recintes de la majoria de ciutats, com per exemple els de Palma. Reynés, com era d’esperar, no estava sol en la seva croada. Una majoria d’alcudiencs encapçalats pel mateix Ajuntament, com demostra Domingo, feia mans i mànigues perquè no quedàs, literalment, pedra damunt pedra. I si no es podia escometre de manera directa, s’optava per l’abandonament i la política de fets consumats. Això fou la sentència de mort de la murada moderna que, a partir de finals del XIX, es va anar esvaint sense acabar de desaparèixer, però.
Tanmateix, Alcúdia avui en dia és l’única població de Mallorca que es considera emmurallada, el que queda de la de Palma no és rival. Antoni Domingo explora el perquè d’aquesta salvació gairebé miraculosa, quan tot semblava perdut. Salvació parcial, tot sigui dit, ja que la protagonista del llibre, la murada moderna, s’invisibilitzà fa moltes dècades, d’aquí els projectes de rehabilitació actuals, el veritable ‘leit motiv’ del llibre. El primer que destaca és que l’època de decadència és tan apassionant o més que la d’esplendor. Quan semblava que l’esfondrament de les murades engoliria la ciutat mateix, un reduït grup de conservadors romàntics s’atreviren a lluitar contra la idea hegemònica de la demolició. La bona nova vingué de l’exterior, amb la notable excepció de Pere Ventayol, casos del català Joan Cortada el 1845 o William Wood el 1887; també el rector felanitxer Mateu Alzamora o els membres de la Societat Arqueològica Lul·liana. Ells foren els responsables que el 1879 les murades medievals fossin declarades Monument Històric Nacional. L’embrió de la seva futura recuperació. Tanmateix, fins als anys seixanta del segle XX aquesta no començarà, emparada pels arquitectes Gabriel Alomar i Josep Ferragut, i culminarà als anys vuitanta, amb un Ajuntament i una població bolcats, ara sí, en favor de les murades medievals. Les modernes encara haurien d’esperar l’arribada del segle XXI.
Tot plegat és un pou de suggeriments, una altra de les virtuts de ‘La ciutat tancada’. Per una part, la ràpida obsolescència de la murada moderna no fa més que posar en relleu la complicada carrera armamentista que va viure Europa en aquella època. Però com ens alerta Ian Morris, no vol dir que aquelles costoses inversions no servissin per a res, esperonaren la tècnica militar occidental fins a fer-la imbatible a la resta del món. Per altra part, i ara seguint Jürgen Osterhammel, podem equiparar les murades d’una ciutat amb una frontera que crea espais explícitament diferenciats a l’interior i a l’exterior, com succeí a Alcúdia durant la Germania. Igualment en períodes epidèmics, es podia preservar la ciutat tancant les portes i elevant els ponts. Les murades també expliquen una intromissió del poder central major del que caldria esperar. Com demostra l’autor en el cas estudiat, mai depengueren directament dels alcudiencs i, a més, implicaren un desplegament militar absent de la resta de la Part Forana. En ocasions Alcúdia semblava un quarter.
En un altre sentit, les murades, especialment les medievals, han suposat una crida del passat difícil de definir. Seguint les propostes de Herman Paul, si bé ens demostren que formen part d’un temps estrany i mort, cronològicament superat, la seva pròpia existència, ni que sigui en forma de runes, és un recordatori quotidià que el passat continua mostrant-se en el present. Un veritable luxe que amaga no poques conseqüències.
Per últim, l’obra d’Antoni Domingo convida a reflexionar sobre la fragilitat d’un patrimoni històric que quasi sempre ha estat bandejat per una majoria, però que només admiram quan ja ha desaparegut. En altres paraules, la porta de Mallorca d’Alcúdia versus la porta Pintada de Palma.
