Ciutats i estats d'ànim
Quan el 1976 Martin Scorsese estrenà Taxi driver, protagonitzada per Robert De Niro, Nova York era una ciutat perillosa i decadent que semblava despertar de la gran ressaca produïda per l'excitació i la creativitat de la dècada del 1960. Drogues, brutícia, delinqüència, prostitució... Scorsese retratava un estat d'ànim real que afectava, de fet, moltes altres ciutats del planeta. L'any 1977, Woody Allen fa Annie Hall, que no deixa de ser una comèdia romàntica (això sí, amb tocs sarcàstics i arestes morals equívoques). Teòricament retrata la mateixa ciutat de Taxi driver. La mateixa ciutat, sens dubte, però no el mateix estat d'ànim. El Nova York d'Annie Hall és amable, interessant, i belluga gràcies a una hiperactivitat paradoxalment plàcida. El món de Taxi driver és essencialment nocturn; el d'Annie Hall, diürn. Potser aquesta és l'explicació de tanta disparitat. En qualsevol cas, el que volem subratllar aquí és que per entendre una ciutat –o un poblet, o qualsevol altra agrupació humana més o menys estable– no n'hi ha prou a esgrimir dades macroeconòmiques o demogràfiques, estadístiques, percentatges. L'estat d'ànim col·lectiu és intangible, però té unes conseqüències més rellevants que certes coses que es poden quantificar.
Els qui tenim una certa edat hem estat testimonis d'aquests canvis d'estat d'ànim. No sempre són explicables en termes causals clars. De fet, sovint són imprevisibles. Quan vaig arribar a Barcelona per estudiar, la tardor del 1982, la ciutat emanava una aura depriment. A banda d'estar escandalosament bruta –totes les façanes tenien el mateix to de gris-deixadesa– el teixit industrial que l'havia fet tal com era començava a transformar-se en un record borrós. Aquells autobusos vermells tan rovellats, les llambordes centenàries escantellades, els colmados agònics regentats per octogenaris amb una bata rònega... El Madrid de la mateixa època, en canvi, era el de la Movida. Entre la gent que simplifica la realitat i confon la política amb els partits polítics, de la situació de Barcelona n'era responsable Pujol, i de la de Madrid, Tierno Galván. Heus aquí l'art de confondre l'efecte amb la causa. La Movida va ser un estat d'ànim col·lectiu, i al cap d'exactament una dècada, el 1992, l'esperit olímpic de Barcelona també. Els estats d'ànim duren el que duren, però. Després van passant coses i més coses. El personal en pren nota, fa el que considera oportú, vota a qui vota, compra el que creu que ha de comprar, se'n va a viure a aquell barri o si pot a aquell altre, vesteix així o aixà, i 'nar fent, escolti. Tot això són decisions individuals i depenen de contingències, tot i que també de coses més previsibles. Com si es tractés d'una pintura puntillista, la suma d'aquestes decisions particulars dibuixa un paisatge que en cap cas pot reduir-se a programes de partits, normatives municipals o altres variables que exclouen el caràcter erràtic, i de vegades atzarós, dels estats d'ànim.
Moltes persones que es van casar entre finals de la dècada del 1960 i començaments de la del 1970 van decidir, per exemple, anar-se'n a viure voluntàriament a autèntiques autopistes urbanes, llocs on ara no hi vol ser ningú. Aquelles vies ràpides llavors formaven part de la il·lusió del progrés. Entre els vuitanta i els noranta la felicitat es trobava, en canvi, a la paret mitgera de les cases adossades de l'extraradi socialment homologable (l'altre, el profund, sempre ha estat percebut com aquella Zona Prohibida que surt a El planeta dels simis). Avui potser anirien a un d'aquests blocs de pisos fets de fusta, i d'aquí vint anys potser es popularitzaran les iurtes de Mongòlia. Totes aquestes tendències estan governades per valors tan fluctuants i efímers que, en realitat, són simples modes.
Al segle XIX, els francesos es van explicar a si mateixos a través de les novel·les. Més que escriptors, Flaubert o Balzac eren dinamitzadors d'una conversa col·lectiva que sovint tractava temes incòmodes. Al segle XX, els americans van decidir ser qui eren no només fent westerns, sinó creient-se'ls (això és el més difícil); i més endavant van gosar fer coses com Taxi driver, que mostra la lepra espiritual d'una ciutat. Avui, una pel·lícula com aquesta resultaria inconcebible: no la voldria cap productor. La correcció política i l'amenaça de la cultura de la cancel·lació han interromput qualsevol debat adult i seriós sobre gairebé tot. No sabem quin és el nostre estat d'ànim real i, en conseqüència, no sabem quina ciutat volem. Com diuen els matrimonis quan el divorci és ja imminent, "hauríem de parlar".
