Ciutats per a tots els infants

Les ciutats ¿són espais adequats per als infants? Cada any, milers de famílies marxen de les grans ciutats, pressionades pels preus desorbitats dels habitatges però també a la recerca d’una millor qualitat de vida. La inseguretat creada pel trànsit dels cotxes, la contaminació de tot tipus, la manca de zones verdes i parcs són elements que fan més feixuga la criança de fills a les grans ciutats. Els infants juguen en places, però sovint dins un espai tancat, una gàbia amable, delimitada per les tanques de fusta dels parcs infantils. Les portes d’aquests tancats tenen sistemes sofisticats perquè els nens no s’escapin. A la ciutat, l’alerta dels seus cuidadors és constant: vigila al travessar, atura’t a les sortides dels pàrquings, no corris, no saltis... L’espai urbà és viscut com una amenaça a la seva seguretat.

No totes les ciutats són igual d’adverses a la infància: l’urbanisme hi juga un paper fonamental. A principis dels anys 90, el pedagog Francesco Tonucci va publicar i impulsar el projecte Ciutats per als infants, una reivindicació de la mirada de la infància en la construcció de la ciutat. Tonucci volia promoure un canvi en les polítiques urbanes, posant l’infant al centre en lloc de l’adult treballador que es desplaça en cotxe per la ciutat. Segons aquesta filosofia, els infants han de participar en el disseny de les ciutats i recuperar així l’espai urbà. Les ciutats han de garantir un dels drets fonamentals de la canalla: el dret a jugar. Per aquesta raó els infants necessiten viure en entorns segurs i còmodes, on puguin jugar i on es puguin desplaçar sols. Aquestes iniciatives no han d’anar en detriment d’altres col·lectius ni franges d’edat, sinó que s’han de sumar i conviure en una barreja d’usos i espais. La ciutat ha de ser habitable per a tothom, i per aquesta raó és tan important que el disseny de l’espai públic inclogui totes les mirades possibles.

Tornant al col·lectiu de la infància, els ajuntaments han anat introduint millores en la quantitat i qualitat dels parcs infantils i en les mesures d’accessibilitat (rebaixant voreres, millorant la senyalització dels passos zebra). També s’ha convertit carrers dels centres urbans en espais prioritaris per a vianants i, fruit de les demandes ciutadanes, s’hi han començat a pacificar els entorns escolars. Algunes ciutats s’han acollit al segell de Ciutats Amigues de la Infància, promogut per la Unesco, i fins i tot han creat consells d’infants, on nens i nenes es reuneixen amb tècnics i representants polítics municipals per fer-los arribar les seves idees per millorar la ciutat des del seu punt de vista. Altres iniciatives han estat l’impuls dels camins escolars, camins segurs perquè la canalla vagi sola a l’escola.

Si bé hi ha hagut aquestes millores innegables, aquestes polítiques deixen sovint de banda els infants amb diversitat funcional: infants amb dificultats de mobilitat o cognitives. Les famílies han de lluitar diàriament en l’àmbit sanitari i escolar perquè els seus fills puguin tenir els mateixos drets que la resta d’infants; una lluita que sovint recau en les mares. A aquest desgast s'hi suma la vivència de la ciutat: els obstacles per desplaçar-se en cadira de rodes o caminadors, de trobar espais adaptats per fer activitats esportives i de lleure, etc. De poc serveix disposar d’un gronxador adaptat (que han proliferat en diverses ciutats) si l’accés hi és complicat o si no se’n fa un bon manteniment. Precisament aquest estiu va tenir lloc la Primera Cursa Infantil Adaptada al Barri Gòtic, un esdeveniment que va ser un èxit de participació i que segurament suposarà un abans i un després en la visibilització d’aquest col·lectiu i de les seves necessitats. La creació recent del Sindicat de Mares en la Diversitat Funcional posa també en evidència la manca de polítiques efectives d’inclusió.

Les ciutats tenen diverses cares: són un espai físic, construït (urbs); tenen institucions i polítiques (polis), i són espais viscuts i construïts a partir de les relacions socials dels seus habitants (civitas). A la pràctica, la ciutadania de ple dret –el gaudi de drets i deures– s’associa a la nacionalitat i a l’edat adulta. Les ciutats per a tots han de ser ciutats que incloguin els infants, tots els infants; també els que tenen algun tipus de diversitat funcional.