Civisme en el terciari
L’estat general de la ciutat i el camp ens donen una primera notícia sobre el civisme del seus habitants. Una ciutat bruta i renouera ens diu que no té cap vocació d’habitabilitat, ens invita a donar-li l’esquena, de vegades emulant la muller de Lot. El camp és un escenari de lectura més complexa, sovint els signes hi són més aïllats i més embullats alhora: però la seva hostilitat o el seu acolliment aviat se’ns fan ben visibles. I sovint el seu rebuig de la persona és més amarg i depriment.
Aquests signes no sempre són els més feridors. De la nostra manca de civisme en tenim altres testimonis sobre els quals podem actuar directament les persones. Ja se’m perdonarà que em posi d’exemple per un instant: fa uns anys, vaig prendre la decisió de no anar a bars o a restaurants on els cambrers són sotmesos a un ritme de feina que deu conculcar els drets humans. Les escenes d’intolerable explotació de l’home per l’home es produeixen i reprodueixen en infinitat d’establiments de menjar i beure, i els clients no sempre hi reparam. D’altres vegades, ens hi hem de fixar a la força, és quan els moviments dels cambrers i personal de cuina són tan apressats que poden semblar violents, per poder satisfer així el règim imposat pels propietaris del negoci.
Per solidaritat amb aquestes persones treballadores, ens hauríem d’abstenir d’entrar en aquests locals. I fer-los qualque mena d’escarni. Contribuiríem així a la humanització de la feina, al cultiu de la solidaritat i del civisme; i posaríem en problemes la caterva d’empresaris que només engreixen si aprimen el seu personal. I indirectament assenyalaríem els que obren correctament i respecten els treballadors.
