El clam dels assassinats pel franquisme que no acaba

El 15 de març és la data d’inici de l’excavació de la fossa de sa Coma, on hi ha l’esperança de trobar més d’un centenar de milicians que hi varen desembarcar l’agost de 1936 a les ordres del capità Alberto Bayo, amb la missió de recuperar Mallorca per a la República. Juntament amb la represa de les tasques a Son Coletes (Manacor), aquesta intervenció serà una de les més importants del IVPla de Fosses del Govern, que començarà a finals de mes i que suposa la continuació d’uns esforços que es remunten al 2016, quan la Llei per a la recuperació de persones desaparegudes durant la Guerra Civil i el franquisme s’aprovà.

Per fortuna per a una societat que aspira a ser plenament democràtica, fer memòria ja no és un exercici excepcional, per molt que hi hagi forces que encara s’hi oposin a la dreta i a l’extrema dreta. I també ha quedat palès que a la fi es poden tancar les ferides, encara que no totes. El franquisme no només va assassinar, també va intentar eliminar qualsevol rastre de milers de persones, amb la seva condició ideològica com a estigma que després arrossegaren les seves famílies.I és precisament en l’àmbit personal on centenars d’històries vitals rompudes han trobat reparació, justícia i veritat, no només a les Balears, sinó a molts altres indrets de l’Estat.

Ara bé, socialment i políticament no hem fet més que començar, i vivim un moment preocupant, que no convida a la complaença. Perquè mentre cercam els nostres morts, perquè són de tots, l’extrema dreta no ha aturat de consolidar posicions des que va irrompre a les institucions l’any 2018 ­–amb l’andalús com a primer parlament on aconseguiren escons. La crispació política ja no és un fet ni tan sols cridaner per als mitjans de comunicació, perquè s’ha transformat gairebé en l’hàbitat dels representants del poble. I cada conquesta de drets s’ha de lluitar amb determinació.

Per això, el clam dels assassinats pel franquisme no pot i no ha d’acabar. Sense ells, l’amnèsia col·lectiva obtindria una victòria que no ens podem permetre. Basta mirar més enllà de les fronteres. Europa torna a estar en guerra, i els nostres morts també clamen per Ucraïna.

Diuen que la memòria hauria de servir per no repetir les errades del passat. Ara ja sabem que això no sempre és així i que les grans equivocacions de la humanitat són com una espiral sense fi. Però el pessimisme no ha de ser un salconduit per a la inacció. Perquè la memòria ens ha ensenyat que units podem mantenir l’esperança i fer front a les adversitats.