És clar que cal demanar perdó
El president de Mèxic, Andrés M. López Obrador, ha fet enfadar els polítics i els mitjans espanyolistes per haver reclamat una disculpa al rei Felip VI pels abusos comesos per Espanya als indígenes del seu país. Uns li han retret la responsabilitat dels seus propis avantpassats en totes les malifetes perpetrades a Llatinoamèrica. Altres han continuat cantant les alabances de la conquesta i el posterior procés civilitzador hispà, molt més tolerant racialment que no l’anglosaxó. A Amèrica del Nord, argumenten, els indis són marginals perquè varen patir un veritable genocidi durant els segles XVIII i XIX a diferència d’Amèrica del Sud on, a més, es crearen societats caracteritzades pel mestissatge. També se li ha retret que aquesta gran regió s’ha continuat empobrint després de 200 anys d’independència, per tant, quan s’havia deslligat d’Espanya.
Evidentment, afirmacions semblants, tot i que contenen retalls de veritat, no són més que cortines de fum per amagar la veritable responsabilitat de les institucions espanyoles en la colonització d’Amèrica. El que no lleva que els altres europeus, els anglesos especialment, tampoc no es puguin sentir molt orgullosos del seu passat colonial. Una cosa no lleva l’altra.
Segons Daron Acemoglu i James A. Robinson, autors d’un fascinant llibre titulat ‘Por qué fracasan los países’, fou l’absolutisme de la corona hispànica el principal culpable del fracàs dels països sud-americans. El motiu no fou altre que la creació d’institucions politicoeconòmiques de tipus extractiu, que no tenien altre objectiu que espoliar els recursos del continent gràcies al treball indígena o esclau en benefici de les elits espanyoles i criolles, a més de la corona. És a dir, després de la fase inicial de saqueig d’or i plata, el conjunt format per l’“encomienda”, la “mita”, el “repartimiento” y el “trajín” havia de mantenir els pobles indígenes al llindar de la supervivència mentre la major part de la renda acabava en mans espanyoles. Això es va aconseguir, afirmen els autors esmentats, expropiant la terra, obligant els indis a treballar en condicions inhumanes, al mateix temps que s’havien de convertir al catolicisme, i imposant-los sous baixos i impostos elevats, entre d’altres formes d’explotació.
Per suposat, tot plegat generà una gran riuada de riquesa que, majoritàriament, acabava en mans de la corona espanyola. El problema, i aquí ve la diferència respecte d’altres potències colonials europees que actuaren de forma igualment immoral, és que els recursos ni ajudaren a desenvolupar la metròpoli ni, per suposat, les noves societats americanes. Al contrari, a mesura que els galions carregats de plata de Potosí arribaven a Sevilla, el país receptor s’anava empobrint. Felip II, senyor d’un imperi on mai no es ponia el sol, es va declarar en fallida el 1557 i el 1560, cosa que provocà la ruïna de les famílies de banquers Fugger i Weleser. I el declivi no havia fet més que començar. Tot per mantenir unes guerres improductives al cor d’Europa i el reforçament de l’absolutisme a l’interior de la Península. Per acabar de reblar el clau, l’explotació dels metalls americans en règim de monopoli estatal retardava, si no impedia, el desenvolupament del capitalisme, al contrari del que passava a Anglaterra.
Però si això passava a la metròpoli, pitjor encara anava a les colònies. Mentre a Amèrica del Nord, els colons blancs desenvoluparen institucions comunitàries inclusives i una economia que afavoria la productivitat i el comerç individual, a l’Amèrica espanyola es perpetuaren les institucions extractives esmentades gràcies a institucions polítiques poc o gens representatives. Com a resultat, es crearen societats altament desiguals, amb una minoria blanca que acaparava la riquesa i el poder contraposada a una majoria indígena pobra i subalterna, que en el futur dificultaria la creació de règims veritablement liberals.
Paradoxalment, aquesta situació es va fer evident durant els processos d’independència americana. Mentre els nord-americans d’origen europeu volien més llibertats i representació política, els llatinoamericans que formaven l’elit del govern colonial no acceptaren ni la constitució de Cadis ni, molt manco, les corts que sorgiren el 1820 després del pronunciament de Riego. La independència d’aquests països es va fer per blindar les desigualtats polítiques i econòmiques que havien creat els espanyols.
Llavors, que els representants actuals d’aquelles institucions que provocaren aquesta barreja colossal d’immoralitat i ineficàcia demanin perdó, no només seria el que toca, sinó insuficient.
