Les clatellades sempre hi són

La llengua en perill. Com sempre. El català, esclar. Per si encara algú en té cap dubte. A clatellades, volen que desaparegui. Com si no? Plurilingües sí, i encara, però de llengües poderoses. Que les ocupacions no es fan per res. I deixeu de parlar, que us feu pesats. De parlar en català. Més clatellades. La filosofia ja ha deixat d’estar en perill per evaporar-se del tot. Volen que tothom sigui com els que decideixen carregar-se-la. Que ningú pensi. ¿Qui necessita el pensament avui en dia tenint Twitter a mà? Potenciem l’esport, això sí. Ocupem-nos del cos que ens allibera l’esperit. La musculatura del cervell no cal posar-la en forma. Dediquem-nos al que suposadament porta diners ràpid, a les inversions perfectes, com la Copa Amèrica o els Jocs Olímpics d’Hivern, que hauran de fer-se a l’abril, que és quan fa més fred. O això diuen les prediccions meteorològiques. Les altres prediuen un ambient més calent. I una manca de capacitat notable per crear un model de país que pensi en el futur a llarg termini. Si és per hòsties, no ens les acabem. Que encara hi ha la trampa d'abaixar el preu de la benzina, mai abaixar-ne el consum, però no deixar les petrolieres en números vermells. Per això ja tenim els nostres comptes corrents. La benzina la paguem igual de cara però amb impostos. Perquè els impostos del govern més progressista de la història continuen enriquint i empobrint els de sempre. El dia que hi hagi un repartiment just de la riquesa us demano que em foteu una clatellada sonora. Hauré de creure’m que no estic somiant. I ja sé que aquest dia només arribarà en somnis. Però si deixem que només uns escriguin el guió, la pel·lícula sempre serà de terror i dolenta. 

Que Jane Campion s’hagi convertit en la tercera dona que guanya un Oscar a la millor direcció per The power of the dog és digne de menció. Encara que sigui la tercera i normalment amb la primera ja en tenim prou per destacar-ho i passem pàgina. Fem memòria, que encara ens queda un espai al cervell. I això després d’anar al gimnàs. La primera que va guanyar el premi a la millor direcció va ser Kathryn Bigelow l'any 2009 per The hurt locker, i la segona, Chloé Zhao, l'any passat per Nomadland. Comparat amb altres clatellades es parla ben poc d’aquest calbot que l’Acadèmia de Hollywood porta fotent a les dones durant tants anys. 94 edicions i tres dones. Esclar que no és exclusiu de Hollywood. Però aquí ens agrada seguir les potències mundials. I ens encanta l’anglès. Una altra llengua amenaçada pel català. La igualtat de premis entre homes i dones jo segur que ja no la veuré. Però el que sí que he vist és que Jane Campion ha fet una pel·lícula que parla de la masculinitat tòxica, com explica tan bé Eulàlia Iglesias en el seu article d’aquest mateix diari, i que coincideix amb la mateixa masculinitat que s’entesta a ser sempre la protagonista. Amb bufes o amb llàgrimes ha de cridar l’atenció. Com si no se li fes prou cas al món. 

Qui ha rebut una miqueta i no fa la sensació que li hagi de fer gaire mal és l’emèrit. La justícia britànica no li reconeix la immunitat i diu que pot ser jutjat al Regne Unit pel presumpte assetjament a Corinna Larsen. Encara que en aquesta història no hi ha ningú que se salvi i ja ens podem imaginar com acabarà el conte, què voleu que us digui, les bones notícies, per poc que durin, no deixen de ser-ho. Ja ens arribarà el clatellot. I mira que jo no soc de posar-hi l’altra galta. I feu el favor d’abrigar-vos. Que el fred tampoc no ens visita per fer-nos una carícia.