Clau de la Transició
El darrer dia de l’any passat va morir als 88 anys Salvador Sánchez-Terán Hernández i, lògicament, els mitjans de comunicació van glossar la seva figura, amb una curiosa unanimitat a considerar-lo “un polític clau” de la Transició. I sí, certament, el personatge va ser no sé si “clau”, però sens dubte una peça molt representativa de les llums i les ombres, dels tòpics i les febleses de la mitificada Transició.
Fill, i ell mateix exponent, d’un franquisme civil, alt-funcionarial, lliure d’uniformes i corretjams, això comportava quasi per força unes vel·leïtats que hom tendeix a qualificar de “democratacristianes”. Cristianes potser sí, però demòcrates? Havent acceptat el 1973 que el president Carrero Blanco i el ministre integrista Fernández de la Mora el nomenessin subsecretari d’Obres Públiques, resulta difícil considerar Sánchez-Terán a aquelles altures un antifranquista infiltrat en els rengles del règim.
En tot cas, i un cop desaparegut el dictador, el govern d’Arias Navarro i Fraga (la cursiva és meva) el nomenà governador civil de Barcelona, no pas amb intencions gaire democratitzadores. Però, llest i amb intuïció política, aviat s’allunyà de l’immobilisme de l’antic Carnicero de Málaga(Arias) i es convertí, com tants altres, en suarista convençut, capaç de gestionar amb pragmatisme i mà esquerra l’Onze de Setembre de 1976 a Sant Boi.
Va ser a partir del juny de 1977, i un cop deixat el govern civil barceloní, quan Sánchez-Terán assumí el paper que tant li han glossat les necrològiques d’aquests dies: el de negociador, en nom de Suárez, de l’Operació Tarradellas. Però explicar-ho així reforça la imatge –falsa– d’un procés transicional construït de dalt a baix, obra d’una elit que actuava al marge de la societat. I no: l’Operació Tarradellas no hauria tingut lloc (¿per ventura va haver-hi una Operació Leizaola?), ni Sánchez-Terán hi hauria jugat cap rol, sense els resultats electorals catalans del 15-J-77; sense la victòria –resultat de lustres de lluita– de les esquerres comunistes i socialistes en les primeres eleccions semidemocràtiques des de la República, i la necessitat de contrarestar-la. En aquest i en altres episodis, les elits van anar a remolc del carrer –mirant de manipular-lo pro domo sua, d’acord– i no a l’inrevés. No es pot reduir la història de la Transició a una troca d'enteses i pactes secrets entre personalitats més o menys empàtiques, astutes o hàbils.
Hi ha un altre aspecte crucial de la Transició que Sánchez-Terán simbolitza com pocs: l’amnèsia, l’ocultació conscient del passat, la voluntat d’amagar, d’esborrar el franquisme. S’acostaven les eleccions previstes per al juny de 1977, i el govern Suárez no va tenir més remei que dissoldre el Movimiento Nacional, allò que subsistia del partit únic franquista. Però –transcric del llibre de Sánchez-Terán (1988), De Franco a la Generalitat, pàg. 261– “restaba el problema de la documentación acumulada a lo largo de cuarenta años en la sede de la calle Mallorca”. Es refereix al Palau Montaner, domicili des del 1939 de la Jefatura Provincial de Falange i, després, del Movimiento de Barcelona.
“Recibimos del ministerio órdenes estrictas de destruirlas. Tuve curiosidad por conocer cómo eran los célebres archivos de la Jefatura Provincial del Movimiento. Se trataba de miles y miles de fichas de personas, en las que constaba su historial político y filiación. Analicé con el subjefe [José] Gabarró si valía la pena conservar algo de todo aquello por tener un cierto valor histórico o político. Hacer un trabajo de investigación hubiera resultado arduo y tal vez inútil. Por ello decidimos destruirlo todo, no sólo porque era la orden recibida sinó también porque no había otra alternativa de verdadero interés. Aquellos archivos olían a un pasado remoto”.
Remot? Aquells arxius documentaven aspectes político-socials importantíssims de la Catalunya franquista des de la finalització de la guerra civil: qui s’havia afiliat a FET en els fervors inicials, qui i quan havia anat deixant de pagar la quota, les funcions repressives de la Falange durant els primers anys, les relacions amb Roma i Berlín fins al 1943-45, la nòmina dels darrers fidels de camisa azul, ves a saber què més. Però, amb excuses patètiques o grotesques (la manca de “valor histórico o político”, la molta feina que donaria estudiar-ho, la “inutilitat” de l’esforç –inutilitat per a qui?–), el governador Sánchez-Terán ordenà traslladar en camions aquells milers de quilos de paper, d’informació valuosíssima, a un forn industrial del Poblenou, on van ser convertits en cendres.
La “modèlica” Transició, doncs, va fer allò que no havia fet ni el règim nazi la primavera del 1945, mentre les tropes estrangeres ocupaven el Reich: intentar destruir per complet la documentació del partit únic que els catalans i els espanyols havien suportat durant trenta-vuit anys. Esclar que fer oblidar el franquisme no era possible, però l’episodi il·lustra alguns dels fonaments malsans, aviciats, sobre els quals s’aixecà el règim de 1978.
Per part meva, cada vegada que rellegeixo el cínic relat de Sánchez-Terán m’indigno com el primer dia.