Una alcaldessa valenta

Aquesta setmana l’Àrea Metropolitana de Barcelona ha celebrat el congrés Metrosolutions, predicant amb l’exemple i portant els ponents internacionals a un edifici emblemàtic de Cornellà: l’antiga fàbrica tèxtil de Can Surís, reprogramada com a Citilab. El seu auditori majestuós està presidit amb una cita preciosa del seu impulsor, el desaparegut Vicenç Bàdenes: “Quan arriba un nouvingut no l’interroguem sobre qui és, li preguntem què vol fer i amb la resposta creem innovació i creem futur”.

Celebrar un congrés sobre metròpolis lluny de Ciutat Vella o Montjuïc és una decisió valenta, perquè aquest edifici no té l’opulència dels palaus o edificis històrics de la Ciutat Comtal. Era una fàbrica gran per al Llobregat del segle XX, però que ha quedat més o menys embeguda dins dels creixements de Cornellà. Dilluns i dimarts a la tarda era divertit veure els ponents prenent el cafè a la plaça de davant, tots amb la seva cinta vermella i la targeta d’assistència, al costat dels avis que portaven els nets a berenar a la sortida de l’escola.

Aquestes criatures no ho saben, però han tingut dos dies l’alcaldessa de Bogotà al costat de casa, parlant sense embuts. La seva és una metròpoli tan poblada com tot Catalunya. Tècnicament, López és alcaldessa, però té responsabilitats equivalents a les del president de la Generalitat. Bogotà té 8 milions d’habitants i la seva regió metropolitana arriba als 11. Fa anys que sento polítics parlant d’urbanisme i governança, però mai no havia sentit ningú amb tant de nivell i explicant projectes urbans tan concrets i amb tanta solvència.

Sobre això tan eteri que són les metròpolis, López formulava el següent raonament. Per a què serveix el nivell metropolità de governança? Acostarà l’administració a la gent, als barris? Hi haurà més autonomia fiscal? Servirà per evitar la competència política? I aquest és el punt clau: la legitimitat d’una entitat metropolitana, defensava López, es manté només si és més eficient, si resol els problemes de la gent. Si només serveix per confrontar o fiscalitzar el que fan institucions governades per altres partits, llavors genera despeses, alenteix la presa de decisions, encareix els serveis públics i esdevé més un problema que no pas una solució pràctica. Comparteixo la diagnosi: la metròpoli és abans una actitud que un organisme reglat. Es fa fent-la.

Bogotà no és Barcelona, però hi ha patrons comuns. Quan una ciutat central i desitjada posa condicionants normatius, de qualitat arquitectònica, o exigeix un percentatge d’habitatges assequibles als promotors, aquests marxen a les ciutats perifèriques, on les condicions són molt més laxes. Però les ciutats que demanen menys obtenen blocs més anodins, construccions més banals i barris menys mixtos. A la llarga, això explica per què les perifèries es perceben com a tals. No concertar les polítiques urbanístiques té costos que paguen més els veïns de la primera i segona corona metropolitana.

Es nota que Claudia López s’ha guanyat a pols els seus resultats electorals. En particular, m’ha interessat la seva mirada sobre l’urbanisme. És habitual que els polítics sucumbeixin a les pressions que exerceix la propietat i minimitzin les capacitats dels departaments d’Urbanisme. López, malgrat les pressions del sector immobiliari, afirmava contundent que el planejament només competeix a les ciutats. Bogotà, com Barcelona, és una ciutat molt consolidada i amb molt pocs terrenys on construir. Només pot créixer en altura. Bogotà autoritza la transformació d’edificis en torres més altes, conservant els drets públics sobre els nous pisos alts. I aquest és un canvi majúscul, perquè aquí encara sentim regidors d’Urbanisme empetitint-se per un planejament escrit fa més de 40 anys. No és que López impedeixi les transformacions, però les impulsa amb la consciència que qui transforma ho fa supeditat als imperatius que es pactin des de l’alcaldia. I la ciutat és plena de grues!

Deia López, en un congrés farcit d’urbanistes, que els plans directors o els plans urbans estan carregats de bona voluntat, però que sovint són incomplibles. Que la gent sense recursos no pot fer front als costosíssims processos de demanar llicències i complir amb normatives excessives. Posar les persones al centre de l’urbanisme és exactament això. I, en el cas de Bogotà, l’ha obligat a legalitzar milers de cases construïdes inicialment com a barraques, que els plans immaculats haurien volgut fer desaparèixer. Ella ha prioritzat la gent, i ha donat les instruccions oportunes perquè els plans s’adaptin a aquesta realitat. López és una dona valenta, a qui ningú no li ha regalat res, només cal repassar la seva trajectòria. Durant dos dies ha interactuat amb tothom sense altivesa ni artificis, perquè quan algú sap de què parla, ho pot compartir amb generositat i sense pors.