Claudicació o resistència

Donald Trump en un míting de campanya el passat mes d'octubre.
14/01/2025
3 min
Regala aquest article

1. Trump pren possessió la setmana vinent. No estem davant un episodi més de l’alternança als EUA. Estem en una mutació del capitalisme, dels sistemes i dels equilibris de poder, en un món en què els països democràtics estan en minoria. “El que està en joc és el monopoli de poder d’Occident que va emergir del col·lapse de la Unió Soviètica”, diu Gideon Rachman al Financial Times. Un moment de canvi d’època que Donald Trump fa més evident: amenaça Europa amb aranzels, ocupacions i més control. I com diu el canceller alemany Olaf Scholz: “Als Estats Units hi ha forces treballant per destruir les nostres institucions democràtiques. Els temps que corren són terriblement greus”.

En tot cas, és evident que el que hi ha en escena no és una variant pròpia del joc de les alternances polítiques sinó senyals efectius de canvi en les relacions econòmiques i en el poder global. Rússia és una antiga potència que ha perdut influència i, en l’esfondrament del model comunista, bascula cap a formes autoritàries pròximes a l’extrema dreta. La Xina exhibeix un poder creixent amb la intenció d’estendre el seu domini, amb la incorporació de Taiwan com a objectiu per culminar la seva hegemonia a l'Àsia i estendre-la al món.

2. Europa corre risc de ser el cap de turc. Atrapada entre Trump i Putin, desestabilitzada per unes extremes dretes a l’alça, la idea de lloc natural de les democràcies liberals es desinfla, l’autoritarisme postdemocràtic es dispara, les dretes democràtiques fan figa. El declivi de Macron quedarà com icona d’aquesta crisi i símptoma de la claudicació de determinats liberals, més econòmics que polítics. Al mateix temps les socialdemocràcies que fa temps que es van descolorint cada cop són menys reconeixibles i costa imaginar que siguin el far que aturi a les dretes radicalitzades.

3. Alhora es confirma que els autoritarismes es troben: els països excomunistes –començant per Rússia– viren cap al neofeixisme. I es guanyen les simpaties de les extremes dretes europees que estan amenaçant i arrossegant les dretes tradicionals, liberals o conservadores.

4. La composició social ha mutat. La classe obrera ja no és ni àmplia ni homogènia, les classes mitjanes es trenquen. La segmentació debilita les parts. Fora de la dinàmica simple del capitalisme industrial (burgesia/proletariat, dreta/esquerra), la democràcia es desdibuixa.

5. L’esfondrament de les conquestes en l’àmbit dels drets individuals comença a ser evident. Les llibertats estan amenaçades a tots els nivells amb l’argument que la democràcia no dona als nous oligarques la impunitat que ells necessiten. És un retorn al passat, tanmateix, amb un instrument ben diferent i molt més sofisticat: el poder digital al servei de la fúria dels nous propietaris de la paraula. La llibertat de tots com a nosa per les llibertats dels que ho tenen tot.

6. En aquest context es fa pregona l’absència de les dones en el primer pla de la nova economia. El patró masclista que porten incorporat Trump, Musk, Thiel, Bezos, Zuckerberg i companyia és descarat: l'oligarquia té peatge de sexe. I es parla cínicament dels abusos del feminisme. Posar-lo a ratlla està en l’ideari d’aquests aspirants a amos del món. Zuckerberg ho diu sense embuts: “més energia masculina" i menys política de diversitat, “el món de l’empresa ha de recuperar la masculinitat”, tot subratllant que "ha de tenir més protagonisme l’agressivitat". I Thiel no fa curt: “el retorn de Trump és la revelació dels antics règims secrets”. Ni transparència ni veritat, aquesta és la Bona Nova que ens porten.

7. La normalització de l’extrema dreta és un fet. De mica en mica les dretes autoritàries europees van marcant el pas. I més ara que saben que liberals i conservadors no podran governar sense elles, més encara: que seran elles les que decidiran amb qui governen. Que la dreta s’aproxima a l’extrema dreta per neutralitzar-la és un acudit. Mireu França, mireu Itàlia, mireu Alemanya i aviat podrem dir mireu Espanya i ja em direu qui mana.

8. La pregunta: quina capacitat de resistència tenen les nostres societats? Hi ha raons per pensar que els nous poders no podran fer el que voldrien fer? Que la realitat no els permetrà imposar-se? A quin preu? El que és clar és que l’amenaça aterra i no es pot al·legar ignorància. Són tan clares les intencions d’aquests poders globals, s’expliquen amb tanta impunitat que podrem al·legar impotència però no desconeixement de l’amenaça. Les dretes van claudicant una a una, ja són poques les que fan escarafalls de governar amb aquest personal –que vol dir posar-se a les seves ordres. I les esquerres on són?

stats