Clients, la gent que ho pot pagar

Una de les clientes bones de la botiga de roba reserva una faldilla, un caprici més per al seu vestidor. La hi guarden per al dia que hi tornarà amb un bo institucional, un bo que farà que aquella peça que supera els 200 euros n’hi costi 60 o 120 manco, depenent de la campanya pública. De fa molts anys, els rics de cada poble, també de les ciutats, són els que primer s’enduen els viatges de l’Imserso, i els millors. Són clients habituals de les agències de viatges, hi tenen bo –un concepte molt mallorquí, el de ‘tenir bo’–, i sempre hi ha un viatge finançat amb doblers públics que sembla que els estigui esperant. Igualment, les famílies benestants són les que solen copar les jornades esportives de cap de setmana que organitza una institució o una altra. S’anuncia la jornada en un punt, per exemple, del Migjorn i cap allà se n’hi van cotxades de famílies que, a més que fan curses o zumba de franc, tornen carregades de samarretes, bosses, bolígrafs i altres coses de merchandising institucional. Hi van aquestes famílies perquè els pares no fan feina en dissabte i diumenge, perquè tenen cotxe i no pateixen per ficar-hi benzina i perquè, a més, com la clienta de la botiga, tenen aparells informàtics i connexió a la xarxa a ca seva i saben com apuntar-s’hi. Tot això són clients, i jo no sé si això de tenir contenta la gent que pot pagar ja agafa massa volada, potser en detriment de polítiques més socials i transformadores. Tampoc sé si s’ho paga que les institucions no facin més que augmentar el deute públic per repartir tanta coseta. I tampoc acab d’entendre per què per a la gestió dels bons hi ha programes informàtics i funcionaris sempre a punt, i per a moltes altres coses mai n’hi ha.