Mercadet és una d’aquestes paraules que em deixen a la boca la mateixa sensació desagradable de presa de pèl que et deixa el darrer pistatxo del platet quan és alís. No em fa aquest efecte quan s’usa com el que és de bon començament, un diminutiu de mercat; només quan s’usa de manera que queda clar que es pensa 'mercadillo' en castellà, però es fa el 'paripé' d’incapaciat lingüística i traducció literal i es vol produïr l’efecte de parlar en català. Preferesc un honest castellanisme de tota la vida com ara 'baratillo', que, si més no, té la 'solera' de sortir a l’Alcover-Moll, i sempre ens permet recordar que Espriu usa la forma 'baratilli' en un d’aquells poemes seus més titellaires i expressionistes.
Va ser al 'baratillo' de Marratxí que, fa un parell d’anys, vaig veure el cartell d’una paradeta de menjar que anunciava “coco roig”. M’hi vaig acostar, amb la llepolia imaginant algun exòtic anostrament gastronòmic, per descobrir que venien cocarrois. Encara ara no me’n puc avenir.
Aquests dies torn a veure la paraula mercadet, referida a una activitat organitzada amb motiu de la diada autonòmica. Segur que hi ha artesanies nobilíssimes i temptacions gastronòmiques de categoria; però no puc evitar que la parauleta em fagi visualitzar pageses que vesteixen una malla de licra en funcions del delicat gipó. I menys quan sent per la ràdio alguns mercadeters i mercadeteres convidant a “provar” els seus productes alimentaris. No acab de visualitzar-ho, segurament perquè vaig nèixer en un món on es provaven els cotxes, les eines o les tècniques sexuals, la roba s’assajava i els aliments es tastaven, de la mateixa manera que si una cosa et queia l’agafaves o l’aixecaves i en canvi podies collir olives o tomàtiques, posem per cas.
Clar que parl d’un temps llunyà, quan podies ser mallorquí o menorquí o eivissenc o formenterer, però mai no t’hauria passat pel cap anomenar-te balear, que era un adjectiu que sobretot s’aplicava a algunes instàncies burocràtiques del règim i la província.
Que ara la Diada de propaganda autonòmica em provoqui aquestes associacions d’idees em fa recordar que la nostra va ser una d’aquelles autonomies graciosament concedides, que ni es va simular que ens donàvem a nosaltres mateixos, em fa pensar que pot ser el mercadet, el coco roig i el pseudogipó de licra en siguin l'expressió més precisa, la seva heràldica involuntària. De manera que acab demanant-me si aquests fastos balears i balearistes obeeixen més a la necessitat de vendre’ns la moto o a la de despistar de virtuals reflexions sobre identitat, autogovern, dignitat, poble i altres qüestions incòmodes relatives a aquesta autonomia que, vaja, insistiré, ens va ser concedida com a tassa i mitja de xicòria dins aquell repartiment general de cafè que més que res manifestava les ganes de descafeïnar la tassa dels que sí que exigien el seu dret.
D’aquelles dietes venen espectacles com el judici del procés que té lloc a Madrid, i que cada dia sembla més un 'reality', un 'striptease' del règim, amb moments de l’alçada històrica de les paraules de Cuixart i del nivell subterrani de Rajoy i Soraya, que per poc no carreguen el mort de l’'aporellos' a un sergent dels antidisturbis que passava per allà. D’aquelles dietes venen situacions com aquesta del REB o quasi que s’ha mig aprovat en quatre manotades d’urgència, passats més de trenta-cinc anys.
I almanco hi ha hagut quatre manotades, que són alguna més de les que han fet els que ara, des de l’oposició, s’esqueixen la camisa i auguren que tot anirà així com ha anat quan ells governaven…
Crec que s’hi han concentrat poc, tan distrets com estan amb aquesta pre-precampanya que s’assembla al mercat d’hivern de fitxatges futbolístics (de fet, la neopolítica cada vegada s’assembla més a la informació esportiva, que, al seu torn, cada vegada s’assembla més a la premsa rosa). Un mercat de fitxatges que, vist el que anam veient, potser no passi de mercadet, o de 'baratillo', o d’aquells carros de fira que venien remeis irrefutables, amb etiquetes distintes, però trets tots de la mateixa caldera. Perquè no s’apleguen que no s’assemblin, i tot plegat acaba resultant tremendament revelador i recordant massa el Voltaire de Flotats dient allò que la política és l’oportunitat oferta a gent sense escrúpols d’oprimir gent sense memòria.