Codis i èpoques

Cada època es mira la història precedent a la seva manera. Les nostres dèries, manies i prioritats no són les de fa trenta o quaranta anys. Cada moment reescriu el passat d’una manera que parla més de nosaltres que no d’un passat que miram de tornar a explicar per, com sempre, entendre’ns millor a nosaltres mateixos.

La pel·lícula La recerca del foc, del 1982, ens explica la història dels homes primitius, de les seves lluites i escassetats i de la necessitat d’anar a cercar el foc quan el perden, els el roben o accidentalment s’apaga. Els protagonistes encara no dominaven l’art de fer-ne; per això, tres neandertals mascles surten a cercar-lo i a robar-lo, quan després d’una batussa amb horrorosos (i molt peluts) homo erectus el perden i queden enmig de la fam i el fred.

L’aventura és trepidant i de format –perdoneu l’anacronisme– 'clàssic': homes que cerquen, lluiten, pateixen, s’esforcen i tornen a casa –triomfalment– amb el botí. En el periple troben mamuts i tigres de dents de sabre, a més d’homo sapiens, que ja dominen el foc, la ceràmica i la construcció de cabanes i fins i tot saben riure.

Avui dia, ens miraríem aquell passat, el més remot que puguem concebre, fins i tot amb uns altres ulls: no posaríem tres homes a la recerca del foc sense incloure-hi una dona, per exemple, per bé que és una dona, ja més evolucionada, la que els ajuda i la que s’enamora de l’heroi (alt, ros, i un poc idiota). El dibuix de la noia sapiens que s’alia amb els protagonistes també té coses que avui dia no ens agraden gens: el primer que fa és curar el protagonista d’una ferida als testicles, assistir-lo i anar-li darrere pidolant la seva atenció quan sembla que ell se’n torna cap a casa sense ella. En coses tan aparentment mínimes com aquesta es veu la mentalitat de l’època en què es va concebre el film, més que una hipòtesi sobre com podien funcionar en realitat les relacions (pre)humanes durant el Paleolític.

Cada època imagina un passat diferent, i hi projecta a sobre les seves prioritats i delers. Moltes de les coses que nosaltres feim des de la màxima bona fe és bastant probable que d’aquí a poques dècades, o menys i tot, siguin percebudes com a completament aberrants per part dels nostres fills. Potser el nostre llenguatge de cada dia serà vist com a opressor, injust i totalment refet, i cap dels nostres llibres serà llegit sense abans haver estat reescrit o posat rere severes advertències. Això és el que passa ara amb certes pel·lícules de Disney, que eren les que miràvem durant la nostra infantesa i eren el súmmum de la innocència, i ara resulta que contenen implícits, o explícits, missatges racistes.

Tot això està bé saber-ho. Els responsables d’aquelles pel·lícules no eren conscients que dir ‘pells roges’ o ‘indis’ als nadius americans (com es diu a Peter Pan) pogués fomentar l’exclusió. Però tampoc nosaltres som capaços de veure en què, ara mateix, estam espifiant-la respecte d'un codi moral que encara no s’ha inventat, o que serà aquest mateix codi moral, amb el qual jutjam les coses del passat, el que consideraran ridícul en el futur o directament immoral i estúpid.