Coes als menjadors socials
Són dies de documents gràfics espantosos, tot i que ja no ens n’arriben regularment de Síria, de Palestina, d’Etiòpia o del Iemen, per fer esment tan sols d’uns quants punts del mapa on les persones més poderoses destrueixen les vides de les més dèbils –vulnerables, que en deim ara. És com si la ració de barbàrie que pot assumir l’organisme social del nostre món es formàs exclusivament amb els materials que ens arriben d’Ucraïna. Sobra dir que aquesta ració, en tant que producte periodístic, ja ens ve predigerida, o sia, amb el context ben establert i sense variació possible. El subministrament d’imatges d’aquesta guerra durarà, amb irregular intensitat, tant com duri la mateixa guerra, perquè tot succeeix en un escenari geopolític molt proper. Els invasors russos i els resistents ucraïnesos són igualment blancs i rossos, factor que ens incumbeix més que si fossin morenos, negres o grocs: tan escandalós com vulgueu, però l’atenció i la solidaritat que ens desperta la guerra europea ha estat i continua sent infinitament superior a la que ens mereixen les altres guerres. Els nostres estats ens hi han involucrat de manera horriblement desigual i ho han fet en nom de valors humans altíssims, començant per la solidaritat: estrany sentiment que es mesura per factors com la distància o el color de la pell.
Paga la pena destriar en aquests temps els documents gràfics que recullen la nostra barbàrie quotidiana, la que supura la nostra societat ben a la vista de tots. Fa no gaire vèiem al diari UH una fotografia de persones fent coa –una processó– davant el portal d’un menjador social. Em preguntava quin efecte devia tenir aquesta fotografia en l’ànim del gruix de la nostra gent, vist que la peça periodística que contava en línia el drama no havia suscitat cap comentari. Potser la nostra retina moral està avesada a contemplar –o, al contrari: a ni tan sols registrar– aquesta escena de carrer, que sotmet les persones més necessitades a la visió dels seus conciutadans més afortunats. O potser la imatge deixa empremta en la nostra consciència social. Qui ho sap.
La impressió immediata és que hauríem de cuidar més la nostra sensibilitat per no ferir la dels altres, com aquestes persones que ara, i cada dia més, exposen les seves fesomies per obtenir una ajuda en forma de menjar.
Guillem Frontera és escriptor