La coexistència entre els partits polítics i els mitjans
La secció de Política dels mitjans de comunicació es troba immersa en una paradoxa, sempre que no hi hagi conflictes greus ni escàndols grans: malgrat que no genera un gran interès entre els lectors, sí que provoca alteracions en el micromon format per les institucions, els partits i els periodistes –em sap greu, però les xifres no enganen: les notícies preferides de les persones que encara acudeixen a la premsa per informar-se són les de successos, gent famosa i les de consells per a la llar, la família i la salut.
Una vegada aclarit l’àmbit d’impacte de les notícies polítiques, es pot passar a analitzar les relacions dels partits amb els mitjans, les quals es poden dividir en quatre grups de manera simplista, perquè això és un article d’opinió i no un manual de ciència política.
En primer lloc, hi ha els partits que directament passen del teu mitjà, tret que tinguin ocasió d’acusar-te d’alguna cosa que escalfi els ànims dels seus simpatitzants. Com que els seus votants no formen part del teu públic, aquests partits focalitzen els esforços en altres, llevat de les notes de premsa que fan arribar a tothom mitjançant enviaments massius.
El següent escaló d’intensitat és per als partits que, malgrat estar als antípodes de la línia editorial del teu mitjà, fan un doble esforç: per mantenir la distància i, a la vegada, certa proximitat i amabilitat. Mitjançant aquesta via, poden arribar informacions interessants, encara que de manera puntual i, és clar, interessada.
En tercer lloc, hi ha el que es podria denominar ‘partits passivoagressius’. En aquest cas, es tracta de formacions polítiques que intenten influir en el mitjà, però ho fan de manera indirecta. En una conversa informal, a un representant se li pot escapar algun retret, sempre entre línies. I també poden fer peticions, sempre emmascarades sota la forma d’un suggeriment elegant, i pel teu bé. Perquè tots volem millorar, és clar... I si el polític de torn sap com ho podries fer, per què no ho ha de comunicar en el moment oportú? Malgrat que les informacions que faciliten els partits mai no són desinteressades, en aquests casos s’ha de meditar bé sobre què poden amagar.
Finalment, hi ha les formacions que intenten influir en la feina del mitjà de manera directa, sense fer un esforç gaire gran per dissimular. Aquí és quan els periodistes s’enfronten amb telefonades de polítics que valoren la seva notícia o article –normalment, aquestes cridades es fan per comunicar crítiques. Els representants dels partits jutgen sense complexos el criteri periodístic, l’oportunitat de les notícies i les intencions dels professionals. Practiquen el joc dels favors i converteixen la informació en moneda de canvi.
En un món ideal, els periodistes –i els mitjans– haurien de fer cas omís de qualsevol intent de manipulació. Però la realitat imposa un esforç gran per seguir el propi instint i no confondre’s, un esforç la gran recompensa del qual és la pròpia tranquilitat.
