'Cogito, ergo sum'

Sempre he estat fascinat pel món de la ciència i el seu poder transformador de la realitat. Fins ara, com a científic he tingut l'oportunitat d'explorar un –petit– ventall d'aspectes que m'han descobert des de la recerca bàsica durant els meus estudis de Bioquímica a la facultat fins a la translacionalitat o aplicabilitat clínica de treballar amb dades moleculars i de diagnòstic de pacients amb càncer per tal de desenvolupar nous biomarcadors i tractaments.

Supòs que és degut al meu recent canvi laboral, però aquests dies m'he trobat rumiant bastant sobre el paper de la ciència, els científics que hi participem, el seu paper en la nostra societat i una dualitat inherent a ella –tot i que potser també es troba en molts altres aspectes de la vida–; el seu potencial per fer el bé i, alhora, la seva capacitat per generar desigualtats.

Quin és el paper de la ciència envers la societat en què vivim? És el d'una recerca desinteressada de la veritat i el coneixement o, per contra, ha de tenir una justificació enllaçada a una cobertura utilitària? En un món capitalista i una realitat amb necessitats socials, econòmiques i ambientals, hi ha lloc per a ambdues versions: la recerca aplicada i la recerca bàsica i contemplativa –"saber pel saber"–?

On cau el mètode científic quan la ciència no respon a l'observació de la realitat i l'estudi de les hipòtesis derivades d'aquesta? Com podem trobar l'equilibri entre la nostra set de coneixement i les nostres responsabilitats com a ciutadans? Quin és el nostre paper en la gestió d'aquesta dualitat i en l'ús responsable de la ciència per construir un futur més just i sostenible? I, si els científics som els que participem de la ciència, la responsabilitat de l'ús social i material de la ciència recau en els científics?

Permeteu-me l'enfilall de preguntes. No duc les respostes. Avui tan sols deix una reflexió que conjura existència –que diria Descartes. En aquesta societat accelerada, el temps per reflexionar i rumiar és escàs. Tot vessa immediatesa. Ja no es rumia; ja no es badoca; ja no ens quedem 'mirant les musaranyes' o ens encamellem a 'la lluna de València'. El retorn del badoc i el badall –a vegades acompanyants de l'originalitat i la inspiració– és ara una idea revolucionària. O del fet de llegir sense finalitat, sinó pel simple plaer de fer-ho. De deixar-nos sorprendre pel món que ens envolta, no només com a científics o consumidors, sinó també com a ciutadans conscients i reflexius.

La ciència certament és una eina per al progrés social, però també una forma de comprendre'ns a nosaltres mateixos i al nostre entorn. Que tingueu un Sant Jordi preciós, amb llibres i roses per a tothom. I que ens continuem fent preguntes, aquelles que ens acompanyin en avançar pel camí cap a la comprensió del món que ens envolta.