La coherència

Fa ara 4 anys, un pacte entre els comuns i el PSC va tenir el suport tàctic del Sr. Valls amb un únic objectiu: que un candidat independentista, el Sr. Maragall, no fos alcalde. L’aliança dels comuns i el PSC era sòlida, dos partits d’esquerra en coalició també al govern espanyol. Moltes de les darreres desavinences entre Podem i el PSOE no havien aflorat encara. El pacte pels vots del Sr. Valls era senzill i transparent: "Que no sigui alcalde un candidat d'ERC", i a partir d’aquí cap condició més: "Governeu com us plagui". Els fets han demostrat aquesta afirmació fins al punt que el Sr. Valls ha desaparegut de l’escena política i el seu partit s’ha esmicolat i avui ja no existeix. Els comuns i el PSC han governat sense condicionaments amb una política d’esquerres coherent i articulada.

Quan el Sr. Collboni va sortir de l'Ajuntament per presentar-se a les eleccions sense l’ombra allargada de la Sra. Colau, va tenir dificultats per explicar-ne la raó més enllà del pur tacticisme electoral: allunyar-se dels comuns, contra els quals es presentava a les eleccions. Res extraordinari, sempre passa en els governs de coalició. Qui ha estat soci en el govern esdevé adversari polític a les eleccions. Era objectivament difícil explicar les diferències entre ell i la Sra. Colau i aquesta dificultat es va fer evident en els debats electorals.

És legítim voler fer un govern d’esquerres a Barcelona entre els comuns, el PSC i ERC. I és legítim plantejar-lo contra l'alternativa presentada pel Sr. Trias, perquè els tres partits comparteixen ideologia i prioritats en la visió econòmica i social, certament amb diferències –són tres partits i no un.

El que ha passat ara no és això. S’han aconseguit els vots del PP per arribar a la majoria absoluta de regidors, 21, amb un pacte amb els populars de manera que: a) els comuns votessin el Sr. Collboni; b) no estiguessin al govern municipal, i c) la Sra. Colau i les seves polítiques no en formessin part. En paraules del Sr. Sirera, la Sra. Colau és un "record històric" i les seves polítiques "turismofòbiques" i de mobilitat han de ser abandonades de manera explícita.

Aquest pacte és més complex que el de fa 4 anys. ¿Com es pot governar amb 10 regidors sense el suport dels comuns –10 regidors– ni d'ERC –5 regidors–, i només amb el del PP, si s’han de practicar polítiques contràries a les que han dut a terme els comuns i el PSC en els darrers 4 anys?

Aquesta situació només pot tenir dos desenllaços. Els comuns entren al govern municipal a mitjà termini –el Sr. Collboni enganyaria el PP– o no hi entren i el Sr. Collboni es veu obligat a governar amb 10 regidors. És a dir, es converteix en un govern feble i fràgil. ¿És el que ara convé a Barcelona? El problema no és que la política sigui d’esquerres o dretes sinó conjuntural en funció de circumstàncies canviants.

La Vanguardia declara que això és legítim perquè és el joc democràtic. ¿De veritat algú pot pensar que la democràcia està basada en un tacticisme que resulta inexplicable per raons de política o de programa? ¿Que aboca a qui governa a fer-ho sense un programa clar, ni prou força política per desenvolupar el propi perquè s'ha compromès amb qui li ha donat els vots per governar –el PP– a canviar la política que ha dut a terme els darrers 8 anys? El que a hores d'ara ningú sap és quina és la política que farà el Sr. Collboni. ¿Fins a quin punt serà la que vol el PP que l’ha fet alcalde?

En els discursos de dissabte es van dir coses sorprenents. "No hem negociat amb ningú", va dir la Sra. Colau. ¿Com s’explica el canvi de vot una hora abans del ple? ¿Com van passar els comuns del no al sí al Sr. Collboni? ¿Algú es pot creure que això va ser espontani i sense raó?

Va dir el Sr. Maragall, malgrat haver estat enganyat dues vegades, que creu en Barcelona i hi continuarà lluitant. És sorprenent però l’honora. És quan les situacions són dures que mantenir els principis té valor, i no és habitual.

El Sr. Trias va dir: “Ja us ho fareu”. Les últimes setmanes va cometre un error tàctic, anunciar l’acord amb ERC, que va mobilitzar els seus veritables enemics. Més enllà de les seves idees, Barcelona el necessita per la seva valentia i voluntat de servei. Hi ha molts ciutadans que valoren la coherència. Ell la té. Com algú va dir en circumstàncies difícils: “Si no diem la veritat siguem almenys coherents”.

Va ser el PP qui va triomfar. Va aconseguir un alcalde del PSC neutralitzat, va evitar un alcalde independentista i va demostrar el tacticisme del PSOE.

De cara a les eleccions del 23 de juliol el PSC s’ha fet un mal servei. S’ha culpat els socialistes, per la dreta i el PP, de fer una política tàctica a favor de si mateixos, amb l’exclusiu objectiu de mantenir-se en el poder. Aquest argument, que considero fals, ha calat entre la ciutadania i li ha fet perdre al PSOE suport social i electoral. La decisió presa dissabte a l'Ajuntament de Barcelona reforça i confirma aquesta idea.

És cert que l’alternativa és votar el PP i, per tant, votar un partit que estarà condicionat per l’extrema dreta de Vox, un condicionament inevitable si vol governar, com s’està demostrant en la formació de governs regionals i municipals aquests dies. És difícil en aquestes circumstàncies que el PP sigui la dreta moderada que el país necessita (això crec jo). El càlcul del partit socialista és que molts ciutadans es taparan el nas i el votaran perquè en política s’ha de triar a voltes entre el que no és bo i el que és pitjor.

Tot el dit fins ara és discutible i qüestionable, però el que no ho és és que dissabte va ser un dia dolent per a la imatge de la democràcia, perquè es va demostrar que se la pot retòrcer per defensar interessos parroquials i no generals, en benefici d’alguns i en detriment de la majoria, quan un dels principis en què està basada és el benefici de la majoria per sobre de la minoria.

Són moments en què calen conviccions fermes i principis sòlids per superar els desenganys del dia a dia. És sempre així i val la pena, és la diferència entre uns i altres. S’apuntin vostès on vulguin...