No conec ningú capaç de defensar la setmana festiva i laboral que hem patit. Escoles i empreses hem passat per l’absurd de fer feina intermitent o d’inventar ponts: ambdues fórmules contràries a la racionalitat productiva. És irracional per a aquells que posen per davant la feina i per als que fan messions per un model on aquesta no sigui l’eix vertebrador de la vida. La intermitència laboral no és un invent comercial, ni patrioter, ni religiós. És una penosa coincidència de silencis antics, dels que callen perquè tot un país honora una figura exclusiva d’una creença religiosa i dels que no remuguen perquè saben del cert que no es poden compartir més fites històriques que l’aprovació d’una constitució. Tothom calla i accepta com a Marca Espanya la resignació de no fer ni feina ni vacances, i de festejar la pàtria i la religió que oficialment no té. També callen comerços, especialment les franquícies amb convenis poc generosos, i els bars i restaurants que s’aprofiten de la multitud atrapada en aquest interregne vacacional i laboral. Mentrestant, governants polítics i religiosos guarden silenci des del convenciment que ningú, excepte els que ja han abandonat mentalment aquesta absurda pàtria, no s’atrevirà a qüestionar el calendari que tan bé ens defineix. En el fons, no definir és el bessó de la definició de la pàtria que només es pot intuir. Aquest estat que no suporta concretar-se perquè mai no ha tingut una narració voluntàriament acceptada i ha d’encomanar-se a límits geogràfics i a lleis, ambdós intocables i sagrats perquè són l’única essència de la tribu. La racionalitat seria tan revolucionària que no es pot plantejar. I així continuam, amb intermitències.