La cara oculta del consentiment

Una de les escenes més punyents del llibre de Vanessa Springora El consentiment és el moment en què ella, amb 15 anys, sense saber on acudir després que l’escriptor Gabriel Matzneff, 30 anys més gran que ella, l’hagués estat sotmetent a pressions i xantatges sense fre, arriba entre llàgrimes a casa del filòsof Cioran, que la rep juntament amb la seva parella. L’adolescent els explica els daltabaixos de la seva relació, els dubtes que l’assolen, les mentides d’ell. I l’única resposta que rep és una lleu incredulitat i un consell: que se sotmeti dòcilment a la tirania d’una ment superior. Si un parell d’intel·lectuals són capaços d’actuar així, què no farà la resta de la gent?

Quan fa un any vaig llegir, en aquest mateix diari, el reportatge sobre els fets de l’Aula de Teatre de Lleida, una escola de teatre per a nens i adolescents, alguna cosa familiar va ressonar dins meu: els ecos d’altres veus que, en altres circumstàncies, havien patit les mateixes pressions, els mateixos xantatges més o menys subtils, les mateixes males passades, els mateixos abusos. Albert Llimós i Núria Juanico van fer un treball exemplar, un complet i exhaustiu treball de camp sobre 20 anys d’abusos en una institució la finalitat de la qual és protegir i cuidar els estudiants i donar-los eines creatives perquè coneguin i explorin el món del teatre. Però el món del teatre té poc –per no dir res– a veure amb els mètodes de les classes per a adolescents d’Antonio Gómez. Recordo llegir els relats de les dones que valerosament s’han atrevit a explicar com eren les coses durant molt temps a l’Aula i no sortir de l’astorament davant la impunitat amb què els tocaments, els abusos sexuals, els abusos de poder, els jocs altament sexualitzats disfressats d’exercicis per trencar el gel i les insinuacions grolleres eren normalitzats o ignorats pel món adult que envoltava els alumnes.

Hi ha encara, malgrat que són pocs els que posen en dubte els fets que van denunciar algunes alumnes, una espècie de pacte de silenci al voltant del que passava. Es vol silenciar unes dones que l’únic que volen és que es reconeguin els fets, que se sani la institució i que cap més noia hagi de passar pel que elles van haver de passar. Una cosa teòricament fàcil. Teòricament... Quan les nou noies, protagonistes de l’article, van denunciar el que havia passat, els fets ja havien prescrit, per un lleu marge. Faria falta que unes altres generacions volguessin denunciar-los. Però tots sabem el que comporta denunciar. No som en una societat que vulgui escoltar el que passava al costat fosc. Som en una societat en què es revictimitza les víctimes, no donant crèdit al seu testimoni i culpant-les del comportament de l’altre: del que comet el delicte. Quantes vegades hem sentit allò de «Esclar, tu amb 15 anys eres tremenda»? Ens costa moltíssim creure que persones que admirem tinguin comportaments de merda. Ens resulta impossible. És molt més fàcil mirar cap a una altra banda. No donar crèdit al que trencaria el mite que ens hem creat dins del nostre cap. Però les ferides només es curen si es tanquen bé. Tant de bo més dones s’atrevissin a denunciar els fets. Tant de bo.

Quan vaig llegir aquell article vaig contactar amb l’Albert i la Núria i els vaig explicar el que volia: fer un documental sobre el cas, parlar amb les noies, preguntar-los si volien donar els seus testimonis davant d’una càmera i explicar la seva història, amb la seva ajuda. Ells em van posar en contacte amb elles. Vam parlar. Sempre vaig posar per davant una cosa que per a mi és fonamental: el respecte. Respecte a les seves paraules, a les seves intencions, a les seves persones. Respecte a les nenes que van ser i a les dones que són ara. Tenim un títol, El sostre groc, que és el títol d’un dels textos que va sortir publicat en aquestes pàgines, escrit per una de les víctimes, que resumeix molt bé la cicatriu que deixa una experiència d’abús. Estem rodant-ho ara mateix, amb l’Albert, la Núria i un equip de dones que creu en la seva història i que és conscient de la importància de la paraula per exorcitzar el passat.

Elles ens estan donant la seva confiança. Espero que jo i el meu equip en siguem dignes.

Isabel Coixet és directora de cinema