‘Coliving’ en mansions milionàries
Llegeixo que ha arribat al nostre país un concepte de negoci sorgit als Estats Units. Es tracta de la venda de mansions que valen uns quants milions d’euros. Piscines imponents, jardins immensos, gimnasos, spas, més de mil metres quadrats construïts... Fins aquí, tot normal. Immobiliàries per a cases de luxe sempre n’hi ha hagut. La diferència és que, en aquest cas, l’empresa no les ven a un sol comprador, sinó que reuneix, organitza i coordina posteriorment la copropietat d’un grapat de compradors, que, entre tots, adquiriran la mansió a parts iguals. Posem per cas una casa impressionant a Eivissa. Tres milions d’euros és el preu. La compren vuit persones de poder adquisitiu mitjà-alt (no milionaris), tres-cents setanta-cinc mil euros cadascuna.
Com la compartiran? ¿Hi aniran tots alhora perquè la casa és gran? Doncs no. La proposta és una altra. Hi aniran per torns. La podran gaudir unes sis o set setmanes a l’any. No més, perquè és la part que els toca. ¿Són pocs dies? Doncs potser no tan pocs, perquè se sap que la taxa d’ocupació d’una segona residència no és gaire més elevada. A la Cerdanya, per exemple, no supera els 35 dies anuals. És a dir, cinc setmanes.
Les despeses es repartiran entre tots i l’empresa que ha fet la venda organitza les neteges d’entrada i sortida. En fi, com un Airbnb, però a petita escala i entre propietaris, per no haver de pagar cada setmana. Com que cada propietat s’adquireix a través d’una societat limitada constituïda per al cas, qualsevol propietari pot vendre’s la seva part, si troba un altre comprador. Recorda les cooperatives d’edificació d’habitatge sobre plànol, però en gran i amb mansió construïda.
Crida l’atenció que la fórmula del sharing de cotxes, bicicletes i apartaments turístics hagi arribat a les mansions d’actors, industrials, oligarques o grans fortunes. No sé si és que els rics minven o si és que l’immobiliari està massa car fins i tot per a grans fortunes. O també pot ser que la pujada de preus de les cases hagi creat un mercat de mansions de classe B per al qual no hi ha rics interessats, i l’única sortida és arreplegar compradors de cert nivell de renda.
Sigui com sigui, es demostra, un cop més, que el món segueix la tendència cap a les fórmules de propietat compartida i que el motiu no és ser pràctics, sinó que, senzillament, els diners no arriben.
