Una col·lecció de disbarats
COMENCEM PER L’“I JO MÉS” que ha escenificat aquesta setmana la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Palma. Feia només un parell de dies que la Delegació de Cultura del Govern havia anunciat que destinaria 140.000 euros a la compra d’obra d’art i que ho faria a través d’Es Baluard i que, per continuar la col·lecció del museu, sumava 15.000 euros més del Consell de Mallorca amb idèntica finalitat, quan el regidor de Cort va anunciar que ells en destinaran 150.000, no a través del museu tot i fer part del patronat, sinó pel seu compte i per a la seva col·lecció. També el Parlament havia fet compreta, així, en pla menudalla: 10.000 euros per quatre obres que deixen testimoni del covid-19 per a la posteritat. En fi... Artistes i galeristes ja fan mamballetes davant la febre compradora d’art, que ara ja comença a assemblar-se més a una altra repartidora que no a la voluntat d’ajudar a passar la crisi, però amb l’objectiu primer de fer una col·lecció pública. El fet que no es vagin a cercar les obres i els artistes, sinó que la compra es faci només segons les ofertes, ho diu tot. Les col·leccions són unitats basades en un criteri que és el que guia la tria: les peces se cerquen, no només s’espera a veure què arriba. El col·leccionisme exigeix un ordre i concert que aquí no hi ha hagut mai.
No n’aprenem i, en museus i col·leccions artístiques, acumulam una sèrie de disbarats que, de vegades, la coincidència en una setmana de certes notícies i altres troballes activa la memòria dels que ja som prou grans per recordar. El tancament a principis dels anys 70 del museu públic de Marivent -Museu d’Art Saridakis-, deixant que se n’anassin de Mallorca fins a 1.300 obres d’art només amb l’objectiu de cedir el palau per a les vacances de la família reial espanyola, és un d’aquests despropòsits. No només vàrem perdre un museu -de qualitat molt irregular, cert-, sinó que tot seguit vàrem adquirir fins a 80 obres per fer un “museu” de gaudi privat de la reialesa. Som divins.
No contents amb això, pocs anys després, Mallorca acceptà el llegat del pintor croat Kristian Krekovic i en va fer un museu que ara hem de mantenir, tot i que la seva obra és qualsevol cosa menys art. Aquesta setmana el Museu Krekovic ha anunciat un arxiu sonor sobre l’obra d’artistes estrangers lligats a Mallorca; potser aquesta és l’única via per donar-hi algun sentit. En tot cas, és gloriosa l’ocasió que vàrem perdre quan el govern croat demanà al de Mallorca si li cedia el patrimoni de Krekovic i qui era aleshores presidenta del Consell, Maria Antònia Munar, els va dir que no -posau aquí una icona d’aquestes de la nina que s’endú la mà a la cara, per favor. Això, per després veure Munar unida a Jaume Matas en la compra i destrossa de Raixa, que havia estat el primer museu que hi va haver a Mallorca, un altre de perdut.
