Amb els collons damunt la taula

Volia fer un poc de bullit per dinar i, tot i que l’hort de ca nostra enguany ha tengut la gosadia de fruitar amb modèstia, però també amb constància, m’han fet falta mongetes. He anat a una d’aquestes botigues que hi tenen de tot i que són còmodes, perquè hi tens bon tracte i perquè no t’has d’endinsar per un tetris de passadissos i prestatges per després retornar a la caixa per pagar. Vaja, que hi he anat per cronoeconomia. 

Davant jo, quatre joves aprofitaven el torn. Dues al·lotes, dos bergants. Es veia, pels banyadors, pels biquinis mig tapats amb un mocador amb nuu, per les xancletes i per les ulleres de sol, que es preparaven per anar instagramerament i mediterrània a la platja. Han comprat beguda i han comanat panets. El quartet era liderat i amfitrionat per un jove aborigen. Parlava fort i clar, en una fonètica manacorina deliciosa, i es feia notar una mica, com amb un deix un xic mestrès, com si fos molt guai ser en aquella botigueta de poble amb els seus amics continentals. Han demanat el clàssic panet de cuixot i formatge: “M’hi posaràs un poquet de pebret?”, demana en doble diminutiu, com sol fer la gent mestressa, ja ho deia jo... 

Jo esperava amb les mongetes damunt el taulell i un poc de ferro a la mà, per pagar quan em tocàs. He tengut temps de recordar que a Rússia Putin havia tirat un avió on viatjava el seu enemic íntim de Wagner. Que a Trump l’han fitxat a Geòrgia, i no precisament per jugar a futbol. O que al país de veïnat tenen un bon sarau muntat amb el “piquito” del president de la Forocoches de Futbol a la campiona del món Jennifer Hermoso. De fet, disculpau l’excursió textual, encara me’n faig creus, de l’actitud d’aquest home, que després de sacsar-se la bossa escrotal a la neanderfàl·lica manera, fregava els seus morros de masclot pels de la flamant campiona mentre li subjectava el cap amb les dues mans, sense escapatòria possible... Avui [divendres] ha sortit, impecablement afaitat, tàcticament desencorbatat, per dir que “va ser consentit” (la jugadora diu que no i ja s’ha posat en mans del seu sindicat) i que tot és culpa dels altres, i també, oh dimoni, del “fals” feminisme. Una afirmació, aquesta darrera, que ha merescut l’ovació de la podrida concurrència futbolera espanyola. Ell, que diu que de veritat només n’hi ha una, deu saber també quin és, el feminisme veritable… La notícia, si se’n pot dir així, ja és d’abast mundial i hi han posat la mà mitjans internacionals de primera fila com la BBC, però també el màxim organisme del futbol mundial, la FIFA. El diari As, entre infame i vomitiu, publicava aquest titular: “Jenni deja caer a Rubiales”. Ella, amb l’hipocorístic del nom de fonts. Ell, amb el llinatge. Ell, la “víctima” que cau. Ella, la “culpable” que el deixa caure. Per contra, Marca se situa a l’altre costat de la trinxera putrefacta i es banya amb un editorial contundent contra Rubiales. No ho fan per feminisme, ni per progressisme, sinó perquè aquí, no ho oblidem, hi ha també una brega de galls entre Javier Tebas, president de la Lliga de Futbol Professional, i el mateix Rubiales. La machadiana Espanya que dorm, la machadiana Espanya que badalla. Però totes dues ens volen trepanar el cor.

Mentrestant, les federacions territorials sembla que tanquen files entorn de l’encara president. Com el nostre Pep Sansó: “Em pareix exagerat això d’en Rubiales”. També el seleccionador Jorge Vilda, a qui per cert el renoven i li tripliquen el sou. Vilda és aquell seleccionador que feia dormir les jugadores amb les portes obertes, “per vigilar si ja dormien”. Quinze, se n’hi amotinaren. Avui, a l’assemblea futbolera, aplaudia orgullós del seu “presi”.

El govern espanyol, en veure que Rubiales no dimiteix, tres vegades ho ha dit!, ja ha iniciat els tràmits per inhabilitar-lo. Mentrestant, el “soy español, a qué quieres que te gane” ha hagut de quedar aparcat, qui sap si precisament perquè resultava que no eren espanyols, sinó espanyoles, les que havien estat campiones del món de l’esport més mascle de l’univers. La bandera, l’única bandera, la de la infanta Sofia, el “que bote la reina” i el vestit vermell, que no roig, de Letícia, ja són també a la paperera de la història. 

De fet, espanyoles no ho devien ser totes, tampoc… Per mostra, el botó d’Aitana Bonmatí (de família pionera en el canvi d’ordre dels llinatges), que és filla de Rosa Bonmatí i Vicent Conca, antic militant de l’MDT torturat l’any 1992 en les ràtzies olímpiques ordenades pel democratiquíssim jutge Baltasar Garzón. Bonmatí, defensora també dels drets dels refugiats i cervell tàctic de les campiones del món, és clara aspirant a la Pilota d’Or 2023. 

Rubiales és, idò, l’estampa preclara del mascle ibèric, dels que es toquen els collons de tot, dels que posen els ous damunt la taula i dels que, com diu el poeta campaner Miquel Àngel Adrover, “pontifiquen davant un escenari de col·legues amb winstons a la boca i pregonen d’aquell temps en què les dones creien”. Ells no ho volen saber, encara, però això ja s’ha acabat.

“Ponemos un poquito de miel en el de sobrasada?”. L’amfitrió, tan orgullós de la seva mallorquinitat hospitalària i excloent alhora, em sostreia dels meus pensaments i baratava de llengua amb l’altre company, que alhora conversava en català amb la xicota. Ell, alabat de tenir per aquí els amics de Barcelona, els deu mostrar, mentre llegiu aquest escrit, aquella cala que un temps només sabíem nosaltres i ara surt a tots els tutorials, mentre es fan un grapadet de fotos per pujar a Instagram. “S’han fet esperar, aquestes mongetes?”, em demana l’amfitrió acostant-me les dents blanquíssimes a les ulleres, a mi, que ja tenc aquella edat en què massa gent em tracta de vós. “Seran bones igual”, responc entre sull i nito.