Columna franciscana

Fins a tres vegades he topat amb Francesc d’Assís en poques setmanes, en llibres acabats de sortir del forn. La primera va ser a 'Un arbre molt alt', l’esplèndid recull de versos de Jaume Coll Mariné que us comentava fa poc. Al poema 'Sant Francesc i els ocells', la conversa del sant amb les bèsties de ploma fa el rotlle més ample perquè hi entrin els altres animals, els arbres, els turons i fins i tot els masos, “que també parlaven i tothom els entenia”. És un poema d’aire lleuger i de fusió feliç amb el bosc, que és l’univers fonamental del poeta. El segon encontre va ser a l'antologia de Chesterton ('G.K. Chesterton. Cristianisme, pensament social i literatura') preparada per Sílvia Coll-Vinent. Diria que el text que m’ha agradat més d’aquest interessant volum és el dedicat al sant d’Assís. L’escriptor anglès l’anomena “el joglar de Déu”. Com un bufó diví, Francesc s’humilia i es posa cap per avall i veu un món que penja del Cel: el miracle de l’existència, un regal per al qual devem gratitud infinita. La tercera trobada ha estat en un capítol del llibre més recent ('La penúltima bondat. Assaigs sobre la vida humana') de Josep Maria Esquirol, el filòsof que gosa reivindicar el valor essencial de la bondat. Un dels capítols ens presenta “el mendicant voluntari” en diàleg ni més ni menys que amb Zaratustra, l’heroi de Nietzsche. Esquirol xifra en la prodigalitat i l’alegria el terreny comú per on transisten un i l’altre. El profeta del superhome sembla reconèixer la superioritat del sant medieval: “Feia temps que Zaratustra predicava l’alegria. Però entengué que Francesc ja la vivia”.

He interpretat aquesta coincidència com un designi diví que apuntava a una lectura pendent, que ja he pogut fer gràcies al món de les llibreries de segona mà per internet, acompanyat d’un traductor anomenat Josep Carner: 'Les floretes de Sant Francesc'. Digueu-me estrafolari, però aquestes històries, amb les converses del sant amb el llop i amb les tórtores, i amb el seu estol de frares arravatats d’amor diví, m’han donat hores de lectura més feliç que la major part de les novel·les contemporànies. El llibre, per cert, té edició moderna a càrrec de Bernabé Dalmau i Ribalta, oferta per Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Visca Francesc!