Com es va fer

He vist la sèrie espanyola de moda, Los años nuevos, creada per Rodrigo Sorogoyen, Sara Cano i Paula Fabra. La vaig començar amb el temor que les expectatives que havia generat fessin inevitable la decepció.

Los años nuevos és una història d’amor que comença, es desintegra i es recondueix al llarg de deu anys. També és –sobretot és– un retrat generacional. L’he mirada amb una certa distància, tant per una qüestió d’edat com geogràfica. El Madrid dels joves de trenta anys, com diria aquell, em queda lluny.

Tot i així, la sèrie em va enganxar i ho vaig atribuir a les magnífiques interpretacions dels seus protagonistes, Iria del Río i Francesco Carril, als quals no coneixia. Tots dos actuen amb una naturalitat que t’acosta els personatges, Ana i Óscar, i fa resultar creïble la narració.

Els dos joves, nascuts el darrer i el primer dia de l’any respectivament, es coneixen una nit de Cap d'Any i la seva història d’amor se’ns explica passant sempre per aquest moment especial, carregat de promeses i bons propòsits, però també de frustracions i desenganys.

Així explicada, la sèrie és producte audiovisual de bona factura, ben escrita i, insisteixo, ben interpretada, però l’argument no és original ni sorprenent.

Però, un cop acabada la sèrie, vaig ensopegar per casualitat amb el documental de YouTube Los años nuevos - Cómo se hizo. Els making-of solen interessar-me, però en aquest cas, la impressió va anar més enllà. Per dir-ho ras i curt: el making-of em va agradar més que la sèrie.

El documental em va fer veure molt més enllà dels episodis que havia visionat. Les explicacions del director, les guionistes, els actors i l’equip tècnic –llum, so, maquillatge, producció– són com les audioguies dels museus que t’ajuden a entendre el significat de les obres d’art i a valorar-ne aspectes que escapen a la mirada dels profans.

Per deformació professional, el que em va interessar més van ser les aportacions de l’equip de guió i, encara més, com la seva feina es vinculava amb la del director, els actors i els tècnics. El documental és una petita classe magistral sobre com es treballa en una obra de ficció audiovisual, quins recursos es posen al servei de la narració, fins a quin punt es tracta d’un treball col·lectiu o com els talents s’interrelacionen per aconseguir un objectiu comú.

Crec que el making-of de Los años nuevos et convida a veure la sèrie per segona vegada. De la mateixa manera que el pròleg o l’epíleg d’un escriptor sobre la novel·la que ha escrit t’arrossega a llegir-la amb una nova mirada, més profunda i detallista.

L’últim capítol de la sèrie, per exemple, provoca en l’espectador una sensació de complicitat i proximitat. Els que no hi entenem detectem aquestes virtuts, però no sabem a què atribuir-les. Al documental s’hi explica l’enorme complexitat de la gravació d’aquest darrer episodi, rodat en un pla seqüència que, segons confessa el director, Rodrigo Sorogoyen, els va complicar la vida de mala manera.

El moment final del making-of, que coincideix amb el final del rodatge, és més emocionant que el final de la sèrie: els integrants de l’equip que han treballat durant mesos s’abracen, emocionats i orgullosos de la feina feta, i entens perfectament els vincles que es creen en un cas així.

Si us interessen els processos creatius, Los años nuevos - Cómo se hizo és una peça imprescindible.