Com fer un museu desastrós

Fer un museu és molt fàcil, sols cal una idea brillant i molts diners. Si tens aquests dos elements pots fer qualsevol cosa. En el cas dels museus també és recomanable tenir una col·lecció, però si vols anar per feina te la pots estalviar.

La idea brillant, no cal que sigui teva, la pots agafar manllevada d’altres projectes o fins i tot d’una franquícia. Si el teu objectiu és fer un museu desastrós, ho has de tenir clar des del principi: millor escollir la franquícia que hagi fracassat i tancat més sucursals.

Quan ja tens la franquícia emparaulada has de buscar un fons d’inversió al qual engalipar. Per això és fonamental comptar amb un soci en una ciutat turística. Cal cercar un terreny amb bones vistes, i obviar que està en una zona portuària inundable. L’important és que te’l deixin gratis, i d’aquesta manera ja tens quasi tots els ingredients per fer un museu.

Aleshores fas el conte de la lletera i expliques al fons d’inversió que la col·lecció la posarà la franquícia per un mòdic lloguer. Sols cal construir un edifici en un sòl que et deixen quasi gratis i els visitants vindran en corrua directament dels creuers.

Els números són clars si els fem simplificats i rodons: 50 milions d’inversió a 50 anys, és a dir, que cal amortitzar 1 milió anual més interessos. Si l’entrada val 10 euros i cada any hi ha un milió de visitants, els ingressos bruts anuals són de 10 milions. Amb unes despeses de funcionament de 5 milions anuals poden quedar uns 3 milions de beneficis.

Una vegada tens el capital, una franquícia i un solar has de buscar un arquitecte de prestigi internacional que et faci un projecte d’edifici, el més espectacular possible que per si sol ja sigui la marca del museu. Ara ja sols has de convèncer les autoritats locals. 

A les autoritats locals, normalment, els encanten els museus d’arquitectura grandiloqüent i sense res a dins, i més si et diuen que no els costarà res i que tot ho paguen els altres. Es pensen que els ha tocat la grossa pel sol fet de tenir un port de creuers i una ciutat plena de turistes que estan esperant tenir aquest museu per anar-hi corrents.

Tanmateix, pot passar que alguna autoritat local es malfiï del projecte i comenci a cercar “els costos ocults”: transports, mobilitat, entrades que deixaran de vendre els altres museus, etc. Es demanen uns quants informes a experts en la matèria i diuen que és un museu inviable. Estàs a punt d'aconseguir el museu més desastrós del món!

Després d’un estira-i-arronsa i cercant complicitats de paper mullat, amb una oferta tan increïble tothom es rendeix i en un tres i no res el museu es fa realitat. S’inaugura després d’una construcció rècord. El primer any té un milió i mig de visitants, tot un èxit que mai es podia imaginar ni el més agosarat venedor de fum de museus franquícia. Sembla una màquina de diners sense fi.

Però el segon any baixen a 800.000 visitants, el tercer a 500.000 i el quart any a 300.000 i la societat gestora no pot mantenir obert el museu. El personal acomiadat fa manifestacions davant la casa consistorial i es demana a l’administració pública que es faci càrrec del Museu Desastrós. 

Cap administració pot mantenir el cost del museu i després de dos anys tancat es decideix subhastar l’edifici, el qual s’ha convertit en un niu de gavines. La subhasta queda deserta mentre l’edifici blanc es degrada a causa d’un fong negre invasor que cobreix les seves parets.

L’edifici queda abandonat com un element arqueològic enmig del port. Passats deu anys s’ha d’enderrocar per perill d’esfondrament. El cost d’enderroc i reciclatge de materials contaminants puja a 100 milions d’euros.

Aquest és el petit conte d’un museu desastrós qualsevol, d’aquells que es fan i es desfan en un tres i no res. No penseu pas en un museu actual, penseu en els museus recents que han tancat o tancaran properament, ja que la realitat supera la ficció.

Nota: El títol de l’article està inspirat en un article que va aparèixer a la revista Museum núm. 146, 1985, amb el títol: “Cómo obtener una vitrina desastrosa”, per Gaël de Guichen i Cengiz Kabaoglu. 

Daniel Solé Lladós és museòleg