Combat de famosos ocurrents
Antena 3 ha estrenat Family feud, un concurs d’èxit internacional i de difícil pronunciació per a l’audiència autòctona. Significa disputa familiar i la dinàmica del joc és més òbvia i senzilla que la fonètica del títol. El programa congrega dos equips de cinc persones, en aquest cas famoses, per crear més expectativa al voltant del format. Per començar, Antena 3 ha reunit diferents equips de programes de la cadena i en la primera edició, per exemple, van enfrontar les estrelles del Tu cara me suena contra les de Mask Singer. La presentadora, Núria Roca, fa preguntes sobre aspectes quotidians als participants famosos i aquests han d’endevinar quines són les respostes majoritàries que han donat (presumptament) un centenar d’enquestats. Per exemple, pregunten “Què faries si la teva parella ronca?”, “Per quin motiu et posaries una màscara?”, “Quin menjar posaries al cos de la teva parella per fer jocs sexuals?” o “Digues llocs incòmodes per fer l’amor”. Els equips rivalitzen per endevinar quines són les respostes més habituals dels enquestats. En el cas de la primera pregunta, per exemple, la resposta era “Fer sorolls amb la boca”. Com més nombrosa sigui estadísticament la resposta més punts rep l’equip que l’encerta. L’equip que guanya dona el botí econòmic aconseguit a una bona causa.
Núria Roca com a presentadora és eficaç i espontània i se la veu molt còmoda en el seu paper de directora de pista. La dinàmica del concurs és bona perquè a l’audiència li permet jugar des de casa amb absoluta facilitat. L’espectador està en les mateixes condicions que els participants i juga fins i tot sense pretendre-ho, que és el factor clau perquè l’audiència s’hi enganxi. Com que es tracta de concursants famosos les ocurrències en les respostes serveixen perquè facin broma entre ells. Per contra, tanta conyeta entre celebritats fa que sovint el ritme del joc s’alenteixi i decaigui una mica l’interès per continuar. La sintonia entre ells és bàsica perquè el joc funcioni. Per aquest motiu els equips estan integrats per persones que es coneixen i habitualment col·laboren entre elles perquè les sinergies funcionin de manera automàtica. Enfrontar dos programes de televisió, a més, potencia les connexions de grup i estimula la rivalitat.
La condició de famosos televisius dels participants també fa que sàpiguen com comportar-se per garantir l’espectacle. I aquí radica la paradoxa del concurs: això acostuma a ser tan necessari per a l’entreteniment com insuportable. L’audiència pot comprovar fàcilment els rols habituals dels famosos en aquest tipus de programa: els que necessiten cridar l’atenció, els que lluiten per ser el més simpàtic, els graciosos de torn, els que fan un esforç però se’ls nota la desgana del joc... Per tant, el grau de tolerància global del programa depèn, bàsicament, dels famosos que estiguin concursant i de les simpaties que et mereixin.
