El combustible de la protesta

L’alcalde de Rotterdam parlava, aquest cap de setmana, d’una “orgia de violència”. Les protestes contra la intenció del govern neerlandès d’introduir un passaport covid, que limitaria l’accés públic dels no vacunats, van acabar en el pitjor esclat de violència urbana des de la imposició dels primers confinaments, amb la intervenció (amb trets inclosos) de la policia i amb detencions. Les imatges de divendres a Rotterdam van fer que es desconvoqués la manifestació de protesta que s’havia organitzat per a l’endemà a Amsterdam per por al descontrol.

La pandèmia, i la incertesa que arrossega, s’allarga tant per als que l’han de gestionar com per als que han fet de l’oposició una oportunitat política de desgast institucional. Hi ha una part del malestar que, en aquests moments, fins i tot desborda l’extrema dreta, que havia monopolitzat el vot protesta de les crisis anteriors.

La por, l’escepticisme i els difícils equilibris jurídics d’algunes restriccions de llibertat van alimentar l’agenda política d’un populisme que ara veu com la irrupció de nous moviments -especialment del negacionisme- i les moltes cares d’aquest descontentament han canviat la situació.

Cismes. Les dissensions també passen factura a l’extrema dreta. A Itàlia, la Lliga de Matteo Salvini ha rebut crítiques pel seu suport al passaport covid, mentre que la seva competència directa, el feixisme de Germans d’Itàlia, que opta per oposar-s’hi, s’ha guanyat les simpaties dels moviments antivacunes. A Alemanya hi ha una evolució semblant. Les tensions internes que el negacionisme ha provocat a Alternativa per a Alemanya han acabat amb la formació d’un nou moviment anomenat Die Basis (La Base). Fins i tot la musa de l’extrema dreta europea i eterna amenaça a la presidència francesa, Marine Le Pen, veu ara com un provocador incendiari i xenòfob com Éric Zemmour, amb les seves tàctiques d’insurgència per acaparar l’atenció mediàtica, l’avança per la dreta antisistema.

“L’animositat de les guerres culturals sembla que ara es desenvolupi en una mena de guerra civil a les files de la dreta, i pot comportar greus dificultats per a persones com Salvini, Le Pen, Trump i Farage”, escrivia fa setmanes el sociòleg Paolo Gerbaudo, autor del llibre The great recoil: politics after populism and pandemic [El gran retrocés: la política després del populisme i la pandèmia]. La polarització acaba passant factura fins i tot a l’extremisme, on, com deia Gerbaudo a The Guardian, “qualsevol acte de moderació o compromís” en una situació de vulnerabilitat social com ara la pandèmia “es pot presentar fàcilment com una traïció”.

Dilemes. ¿Fins a quin punt l’explosió descontrolada de Rotterdam, les protestes pel malestar de milers d’austríacs que dissabte reclamaven el seu dret a decidir sobre una vacunació que el govern vol fer obligatòria, o les manifestacions que s’organitzen en algunes ciutats d’Itàlia contra la imposició del passaport covid per a la vida pública seran o no guspires aïllades en un hivern amb la corba epidèmica a l’alça a tot Europa?

El dilema de com fer compatible la seguretat sanitària amb els drets ha sigut una constant, en aquesta crisi. L’erosió política dels governs europeus va en augment, i els espais de confrontació s’emboliquen i fan més complexes encara les tensions democràtiques preexistents.

La frustració i el sentiment de greuge són el combustible que fa funcionar l’èxit electoral de l’extrema dreta. I els greuges s’acumulen. Els efectes de les mesures anticovid no es poden avaluar en un món aïllat de la inestabilitat social i econòmica que ja tensa la corda des de fa massa temps.