La comèdia dels errors

L’estat de la política espanyola i catalana no pot ser més complicat. La paraula crisi ja sembla fins i tot petita; les respostes que trobem cada dia als diaris ens confirmen que s’ha acabat la festa: o s’assumeix que el consens mínim –que va sostenir tot l’invent constitucional del 78– s’ha esbotzat per totes les costures o anirem directament cap a l’anarquia. Tot això ho ha tombat la fartum, la crisi, la podridura corrupta i la manca de talent polític. El socialisme espanyol ja prefereix fer president Rajoy –el campió de la terbolesa més barroera del conservadorisme– que no assumir que toca posar-se a fer els deures i acceptar que cal canviar o desaparèixer. El pacte del 78 només es pot sostenir amb el beneplàcit de Catalunya, i Catalunya ja és a la porta, amb les maletes fetes i el capell posat. L’únic que pot aturar aquesta deriva és la prudència providencial dels catalans; estan tan acostumats a nedar i guardar la roba que potser quan deixin de veure la vorera de la platja tornaran a terra, a l’espera d’un conveni que renovi aquella sempre fràgil estabilitat.

Tanmateix, no és això el que estan afirmant a hores d’ara –i me’ls crec…–: no els aturen amenaces, no els frenen querelles ni demandes ni impugnacions. El president Puigdemont està parlant d’anar a la presó si és necessari, tot per a fer possible el referèndum que emancipi el país; són paraules molt grosses. La presidenta Forcadell serà sens dubte processada dilluns. El Franco decapitat que frívolament van posar al carrer amb motiu d’una exposició sense solta ni volta ha estat enderrocat en qüestió de dies (amb “actes violents” segons les televisions espanyoles): un símbol més del canvi de temps. Des que va arrencar tot aquest batibull, que els moderats s’han fet un fart de repetir que cal asseure’s a la taula i trobar un equilibri; els moderats se n’han hagut d’adonar: l’única forma de poder seguir sent moderat és donar suport a la causa catalana. Amb Espanya, només s’hi val una idea: el tot o res centralista, ofegador, menyspreador, el triomf de la força per sobre de la idea de l’acord, la imposició, així ara tot l’enrenou de les curses de braus. Catalunya se’n va perquè no hi volen pactar; Catalunya no marxa empesa per l’egoisme sinó per l’estancament, forçada per un estat que s’assembla amb el seu tarannà autoritari, manipulador i trampós al que va preveure George Orwell. Si hi ha un poble liberal i parlador, fins i tot covardament pactista, aquest és el poble català. S’ha de ser molt barroer –molt sapastre– per perdre Catalunya quan resulta que no hi ha res més amigable que Catalunya. El problema és que Espanya no combat Catalunya; Espanya combat una fantasia; Espanya continua combatent ETA, o els comunistes. Aquest curs polític serà molt entretingut. Veurem un altre cop allò que ja és un tòpic: els representants catalans fent passos legislatius cap a la independència i un espanyolisme que usa el sistema judicial davant la impossibilitat de fer servir la força bruta, com visceralment voldria segons totes les declaracions. Amb tot aquest panorama, ve poc de gust continuar compartint estat amb aquells que tracten així la dissidència.

Aquesta és també una guerra cultural, de símbols i d’estils. Un combat moral, que de moment només té lloc en l’àmbit dialèctic i judicial, però em temo que, coneixent el pa s’hi dóna, no trigarem gaire a veure escenes amb grillons i calabossos. Serà llavors quan ens acabarem d’adonar de fins a quin punt això té recorregut o només era un episodi més d’aquesta comèdia dels errors que continuem anomenant Història d’Espanya.