La comèdia de l’art o l’art de la comèdia
Comèdia de l’art: espectacle improvisat de carrer. L’art entès com un ofici i la comèdia com allò que els actors improvisen a escena en el mateix moment que ho representen. Cada peça és diferent, els autors de l’obra són els mateixos que l’executen i els personatges són més o menys sempre els mateixos.
La política cada dia s’assembla més a la comèdia de l’art i l’espectacle va perdent la credibilitat necessària perquè la societat s’hi identifiqui o se la prengui seriosament, i això adoba el terreny a l’antipolítica i els populismes. No n’aprenem: la suma de crisis econòmiques, descrèdit polític i polarització ja va donar al segle passat uns resultats sinistres contra els quals, estúpidament, no sembla que ens hàgim immunitzat.
La setmana ha sigut especialment sagnant per als defensors de l’art de la política, que no de la comèdia, entesa l’acció pública com un compromís per a la millora de les condicions de vida dels ciutadans.
A Itàlia, Colombina, Arlequí, Pedrolino i Pantalone han fet una gèlida autòpsia al govern de coalició que liderava Mario Draghi. El país s’enfonsa en la incertesa amb la convocatòria d’eleccions per al 25 de setembre en un escenari atomitzat i sense lideratges temperats en un moment delicat. Les diferències entre els socis de govern sobre les reformes econòmiques i la posició de Draghi a favor de la venda d’armament a Ucraïna han assassinat un govern d’unitat estrafet però que actuava de dic de contenció dels neofeixistes Germans d’Itàlia, que lidera l’ultra Giorgia Meloni.
L’executiu Draghi donava més tranquil·litat als socis europeus que a Itàlia mateixa, però les pressions de la Unió Europea i dels Estats Units per salvar el lideratge de l’expresident del Banc Central Europeu no han sigut suficients. Draghi es va negar a adoptar un discurs acomodatici que dissimulés les polítiques a mitjà i llarg termini que tenen costos socials i incomoden la política de la gara-gara.
Els temps de l’espectacle exigeixen quotes de gesticulació i deshonestedat molt més altes de les que Draghi ha estat disposat a admetre.
La desestabilització de Draghi ha coincidit amb el comiat agitat de Boris Johnson per raons diferents, però tampoc no és un bon senyal per al manteniment de l’estratègia europea conjunta contra la invasió russa. Han caigut els dos governs, però, per un cop, ho fa amb més espectacle el de Londres que el de Roma.
La sortida de Draghi i de Johnson afecta el poder de les institucions i l’exercici de l’autoritat en dos països crítics per a l’esdevenidor d’Ucraïna i alhora dels aliats.
Quan la política és només la capacitat de ser obeït pels subordinats (potestas ) i no es guanya l’auctoritas és fàcil que s’enfonsi el castell de cartes que suposa el sempre difícil contracte social. Un acord que avui, amb l’ascensor social espatllat, agonitza a molts països democràtics.
El prestigi, la reputació, s’aconsegueixen quan es guanya l’admiració o almenys el respecte i la confiança.
Quan és el líder qui trenca les regles del joc, com als EUA, es fractura la societat i les conseqüències són profundes i imprevisibles.
La investigació sobre la responsabilitat de Donald Trump en l’assalt al Capitoli és una mostra de les conseqüències de l’accés del populisme a les palanques del poder.
A Catalunya no estem exempts dels perills dels lideratges oportunistes. No hi ha vacuna més enllà del retiment de comptes, la transparència i una premsa que faci la feina d’explicar allò que algú no vol que s’expliqui. També i sobretot als mitjans públics, que no són una eina a disposició d’interessos particulars de curt termini, i on veurem si s’aprofita l’oportunitat de l’elecció dels seus responsables amb un concurs transparent i meritocràtic.
La política catalana fa tard en termes de retiment de comptes, i la distància entre el que els nostres representants diuen en públic i en privat és enorme. Per exemple, més d’un conseller del Govern està en contra d’una eventual sortida de JxCat del Govern i espera un gest de la presidenta del Parlament, Laura Borràs, per evitar la degradació de la institució abans que s’obri judici oral. Però la majoria callen en públic i s’incomoden en privat. Saben que una part de la justícia actua com el braç polític de la dreta espanyola, però també que afavorir un amic des de l’administració seria una línia vermella de bon govern més enllà de la ideologia de cadascú.
La qualitat democràtica es construeix a partir de grans decisions i petits gestos. La qüestió és si es lliura la batalla o s’abaixen els braços. Si es pretén quedar bé a les xarxes o fer el necessari amb estàndards d’exigència alts.
