Amb tu va començar tot, Aina Fullana

Aquest estiu he llegit Els dies bons, la novel·la de la manacorina Aina Fullana que va merèixer el 2021 el Premi València Alfons el Magnànim. Un any després, guanyava també el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. Amb l’autora, joveníssima, som paisans. Som de Manacor. Això va fer que tot d’una que la seva novel·la rebia el premi ja me n’arribassin notícies. Tanmateix, l’esquarterament nacional que patim i la consegüent manca de mires i d’amplitud de la cultura catalana que tan sovint hem de constatar quan la mirada es projecta des del Principat ha fet que la novel·la no tengués el ressò que mereixia. Els motius són dos: l’autora és mallorquina i el premi és valencià. Només que un d’aquests dos condicionants hagués tingut l’etiqueta principatina, Els dies bons hauria estat damunt full a tots els telenotícies, programes culturals, magazins i altres ormejos de difusió de la cultura catalana en lletres majúscules.

Però no és d’aquestes misèries de païssa, que volia parlar, sinó del llibre que ha ocupat alguns dels meus dies lectors d’aquest estiu que avui, amb la primera pluja sòlida de setembre, pareix que ja toca a la fi.

Els dies bons explica una història d’addicció a les drogues i les seves conseqüències dins un entorn familiar concret. Ho fa en tres parts, amb tres narracions en primera persona per part dels tres protagonistes de la història. Cada un dona la seva visió dels fets. Està tan ben escrit que fàcilment el lector s’identifica amb cada un dels tres personatges. Tan ben escrit, està, que el lector se sorprèn d’haver-se cregut la primera versió de dalt a baix, en llegir la segona. I la tercera. El llibre és d’un ritme trepidant, absorbent. Els ulls passen volant per damunt les lletres. Els dits giren les pàgines com qui gira la rodeta de donar corda a un rellotge. Volem que passin les pàgines, volem que passi el temps, volem que ens contin què passa. Més enllà de la intriga pel final, que hi pot ser, és més l’interès per la successió dels fets, l’interès per les emocions dels tres protagonistes, allò que impedeix el lector de deixar el llibre damunt el comodí. La son és impossible. També la becada.

No hi ha cap dubte que un dels valors que expliquen l’èxit d’Els dies bons és el llenguatge. És reeixit l’intent de Fullana de crear un artefacte literari, de mostrar que fa literatura, d’emprar un llenguatge amb intenció artística, i alhora fer-ho amb un model lingüístic que, respectant de forma àmplia els paràmetres d’allò que coneixem com a estàndard i com a llenguatge literari, incorpora uns registres del llenguatge més quinqui, amb flastomies, renecs i expressions que ens sorprenen per la seva presència imponent, amb una força i un vigor que, de vegades, descol·loquen el lector, si havia arribat a Els dies bons des de la tradició més formalista. Per deformació professional, reconec que en algun cas potser hauria cercat altres solucions potser més genuïnes, potser més adequades al cànon. En canvi, en la majoria de propostes, veig que hauria estat incapaç de trobar ni el to, ni la tensió lingüística, ni la valentia, ni, finalment, la solució arriscada i feliç que Aina Fullana ens acaba proposant. “És més pesat que un quilo de merda damunt una cella”, diu un dels personatges en un moment determinat. Reconec que no ho havia sentit a dir mai. Però a mi em sembla llenguatge viu, genuí, directe, sense floritures i que mostra, al cap i a la fi, com són, com pensen i com s’expressen, com viuen, els protagonistes d’aquesta història vital tan dura com cruel, tan emocionant com tendra.

A Els dies bons, a més, s’hi percep una recerca, una indagació. No sols en la vida dels protagonistes, sinó també en tot un seguit de referents que, juntament amb el model lingüístic ja esmentat, doten el relat d’una versemblança a la qual, immersos en la ficció de la tradició i l’herència, no estam gaire avesats. I a més de contar-nos-hi coses, Fullana ens convida a la reflexió i a la resolució de les ànsies vitals que ens preocupen a tots. A la fi, comprenem que, a la vida, no hi venim a ser feliços, sinó a viure-la, que ja és moltíssim.

Fa alguns anys que al meu institut em toca impartir català a 1r de Batxillerat. Hi hem anat provant diferents lectures i autors que enganxassin els nostres alumnes. Hem provat Sebastià Alzamora, també Maria Antònia Oliver. Autors potents i de volada. Lingüísticament impecables. Literàriament brillants. Els alumnes de Portocristo, però, més enllà de les històries que es puguin explicar en aquests llibres, se senten allunyats d’un llenguatge que no comprenen. Els falta vocabulari. Els falta costum lector. Els falta bagatge de lectura en general i de lectura catalana en particular. Enguany llegiran Els dies bons. I sí, hi tenc fondes esperances posades, en aquesta proposta lectora, perquè els servesqui de pont per travessar sense fer aturada el vigorós riu de Youtube, de les consoles, de Tik Tok i de les sèries de Netflix. Gràcies, Aina Fullana. I que d’aquí a uns quants mesos puguem dir: “Amb tu va començar tot”.