“El comerç és dolent”

Aquesta vulgaritat personificada que és Donald Trump es lleva de matí i, probablement assegut a la tassa del vàter i sense rentar-se les mans, agafa el mòbil i escriu un missatge al món. Ho fa sovint, gairebé cada dia. Avui acaba de veure a la tele que els europeus han posat un 50% d’aranzels al bourbon i a les Harley Davidson com a resposta a l'augment nord-americà dels aranzels de l'acer i l'alumini europeus, i anuncia un aranzel del 200% als vins i xampanys de la UE. Un 200% és una xifra gruixuda, escandalosa, una represàlia tan llarga com les seves corbates. Es tracta, esclar, d’un 200% fonamentat en el rigor científic del seu genial instint i la seva megalomania cesarista, neroniana, per ser exactes.

Trump està fent realitat la vella dèria proteccionista, aïllacionista i nacionalista de la seva visió econòmica, que ja fa més de trenta anys explicava a Oprah Winfrey quan anava de convidat als seus programes de sobretaula. La mateixa dèria que, preparant un discurs per a la cimera del G-20 a Hamburg del 2017, el va portar a escriure en majúscules sobre el text de l’esborrany que li va havien passat els seus assessors una simple frase de tres paraules: “El comerç és dolent”. La frase no va ser inclosa a la versió final del discurs, però algú va agafar el full i el periodista Bob Woodward la va publicar al seu llibre Fear.

Trump estava convençut que l’única manera d’acabar amb el dèficit comercial dels Estats Units era fent explotar l’economia, que és, exactament, el que està fent ara. No cal ser economista per entendre el mal mutu que la guerra d’aranzels pot provocar a molts negocis i a moltes famílies treballadores de tot el món. Però a Trump no li fa por. Al contrari, és ell el qui fa por.