Commemorar la mort de Franco

1. Passat. Pedro Sánchez vol commemorar els cinquanta anys de la mort de Franco. És evident que per a alguns aquell dia va ser una festa: em recordo jugant a ping-pong a la terrassa de casa meva amb en Manolo Vázquez i en Juan Marsé (amb les queixes d’uns veïns en dol) mentre esperàvem les declaracions oficials, o pujant amb discreció unes botelles de xampany a un taxi i el taxista dient-me que tranquil que ell també n’aniria a comprar. Però el record d’un moment que contenia de manera implícita –ara sí– la possibilitat del canvi de règim no ens pot fer oblidar que era la culminació d’un fracàs: la incapacitat del país de tombar la dictadura. Franco va morir al llit. I és cert que sense ell s’obria la caixa dels trons.

Pedro Sánchez no fa res perquè sí, i en aquest sentit l’aniversari cau en un moment oportú: quan discretament, però fermament, es van teixint els acords entre el PP i Vox, en la línia del gir autoritari que la dreta està aplicant per tot Europa. I per a Feijóo és incòmode que es posin en escena els orígens de la dreta espanyola. Els fils són clars: del franquisme a Aliança Popular i d’aquesta al PP amb un personatge –central a la història de la dreta espanyola– sargint els equilibris: Manuel Fraga. I al centre, a una certa distància, Adolfo Suárez, la cara amable que trencava amb les adustes formes del franquisme, que va ser aviat marginat d’aquell procés.

Al mateix temps, no podem oblidar un fet capital: tot podia haver estat d’una altra manera, i segurament bastant pitjor, si no hi hagués hagut l’atemptat que va matar Luis Carrero Blanco el 20 de desembre de 1973, que obria la porta de la successió i desplaçava el centre d’atenció cap al rei Joan Carles. En tot cas, Franco va morir sense que ningú l’hagués desplaçat del poder i això és un fracàs col·lectiu sobre el qual sempre es passa de puntetes. I, tanmateix, la dictadura estava prou tocada perquè fos impossible aturar la transició cap a la democràcia. El procés va ser lent, i va passar molts moments de perill –alguns de coneguts i altres entre ombres–. Probablement, si un beneit com Tejero no hagués tingut tanta pressa, podien haver passat coses pitjors. Aquella grollera operació –a la qual finalment només es va apuntar Milans del Bosch des de València– fou prou decisiva. I aquí apareix la figura inexplicablement menystinguda de Leopoldo Calvo-Sotelo, elegit president l’endemà d’un cop d’estat i que al cap d’un any i mig va entregar el poder, amb els colpistes jutjats, i en condicions perquè l’esquerra, el PSOE, governés després de quaranta anys de dictadura. A partir d’aquí comença ja una altra història que avui no toca: fins a quin punt els socialistes, que disposaven d’una rotunda majoria absoluta, van dotar el país de les maneres de fer democràtiques que no tenia però van posar per davant la permanència en el poder a costa de no renovar prou les institucions heretades i anteposar el control de la situació a la remodelació.

2. Present. Ara estem en una altra fase. El ja indissimulat assalt d’unes dretes en vies de radicalització a les institucions democràtiques, no exempt de complicitats judicials. Trump ha apujat el to d’un procés que ja està en marxa a bona part d’Europa. Segurament és aquesta conjuntura la que ha dut Sánchez a treure’s del barret l’ocurrència de commemorar la mort de Franco al llarg d’aquest any. Certament, és una fita per recordar, i els que tenim certa edat no l’oblidem, però per a això amb el 20-N ja n’hi hauria prou. És el passat. Què més vol fer?

Evidentment, Sánchez sap que al PP l’incomoden aquests recordatoris perquè són històries familiars que no ajuden gaire. Vulguin o no, venen d’allà, i saben que per a uns sectors significatius –de la gent més gran o dels joves més inflamats- la figura de Franco encara funciona. Feijóo ha corregut a dir que no volia saber res de tot plegat i que el passat és el passat. Precisament per això a Sánchez li interessa el tema: per insistir en l’amenaça que representa l’aliança PP-Vox, cada cop més indissimulada, que ens reporta a la tradició més reaccionària de les dretes espanyoles. De fet, aquesta és una de les conseqüències del franquisme, l’endarreriment que viu Espanya en la formació d’una dreta realment liberal. I veient per on van ara les dretes europees, temo que ja no hi és a temps: es pot quedar en el lloc on és i allargar la mà a Vox per construir la versió espanyola de l’autoritarisme postdemocràtic. Malauradament són els signes del temps.