La commoció de censura a través de la pantalla
La televisió ha potenciat l’efecte teatral que ha tingut la moció de censura que ha proposat Vox amb Ramón Tamames de convidat. Tothom sabia com acabaria la comèdia. Coneixent els protagonistes i els protocols sabíem quina seria la història, i només ha calgut gaudir de la funció. L’espectacle ha vingut donat, sobretot, per l’esperpent de la utilització de Tamames com a cavall de Troia atrotinat. La moció ha trencat les rutines polítiques i mediàtiques inútilment, però ha servit d’esbarjo general momentani. Dimarts, les entrevistes a la Carrera de San Jerónimo observant l’arribada dels diputats es van convertir en una mena de catifa vermella. Els periodistes esperaven a la porta i feien preguntes superficials: “Señor Abascal, ¿cómo afronta la moción de hoy?”, i ell responia: “Pues muy contento, porque hoy es primavera, además”.
En la prèvia de la retransmissió, les càmeres ens ensenyaven com tres uixers preparaven l’escó on s’asseuria Tamames i treien llustre a la tauleta on el candidat col·locaria els seus papers. Els protocols parlamentaris convertien la retransmissió en rutinària, però l’escrutini de la mirada és inevitable. L’arrencada de Ramón Tamames va confirmar l’esperpent. Un protagonista decadent arrossegava a un espectacle demencial. Un home que perdia la perspectiva de l’espectacle que oferia. Manca d’habilitats comunicatives, una declamació pròpia d’una altra època parlamentària, manca de vocalització associada a una masculinitat caduca i una verborrea cansada. Però també un ego hipertrofiat. Tamames va abusar del “jo”, recorrent a batalletes personals i intervencions on se situava a ell mateix com a protagonista del relat: “Yo escribí un libro...”, “Yo estaba en la revolución estudiantil...”, “Yo soy ingeniero de montes de honor y estoy muy contento yo de la última carta que he recibido esta mañana...”. També un discurs on no només va fer referència a Déu i a Franco sinó que va incloure cites de tota mena de celebritats per exhibir la sapiència: Joaquín Costa, Asimov, Sèneca... El personatge devorava la mateixa moció de censura. La decadència de Tamames superava els rituals. El vell privilegiat recuperava uns minuts de glòria després d’anys en l’oblit i volia exhibir-se com un superhome davant els nous governants per alliçonar-los: “¡Para mujeres tenemos a Isabel la Católica!” La representació anacrònica i senil de Tamames feia que l’espectador busqués un significat en els plans de reacció de Pedro Sánchez i altres representants polítics. A mesura que avançaven les hores, Tamames tenia més caspa acumulada sobre les espatlles de l’americana fosca. Un detall al·legòric de l’espectacle que presenciàvem. Al candidat li molestava tot el que era aliè a ell mateix: la llargada dels discursos dels altres, el to dels altres, les intervencions dels altres. Era un avi rondinaire que s’aïrava, menyspreava o ridiculitzava les rèpliques. “Me voy muy satisfecho”, deia en acabar. Perquè marxava amb la vanitat restaurada. A Antena 3 noticias, Sandra Golpe posava èmfasi en l’esbroncada heroica de Tamames al govern i l’acusació a Pedro Sánchez “de volver a las dos Españas del 36”. La prova definitiva de com Vox perverteix i utilitza el sistema democràtic per fer retrocedir el discurs polític unes quantes dècades.
