La companyia dels bards emplomallats
Poeta, traductora i músicL'Albufera es va cremar i no sabem encara per què hi ha persones, les piròmanes, que al·lucinen de tal manera en veure com una guspira es transforma en flama, que estan disposades a destruir i matar; que estan disposades a les cendres, a canvi del moment d'èxtasi que els provoca ser les agents provocadores de l'incendi. Del mortal silenci.
Va cremar dos dies sencers.
El tercer dia, una àguila peixatera, a cada extrem del parc, vigilava damunt d'un pal. Només van començar a cridar quan ens van veure. No cantava ningú.
"Hi ha ocells aquí al voltant de totes les varietats possibles. Gaigs blaus. Merles. Pardals. Pinsans. Però no he pensat mai que fossin gaire exòtics", escriu Sam Shepard, el dramaturg, director i guionista de peces tan cèlebres com Paris, Texas. El 2017, va morir d'ELA: la capriciosa malaltia neurodegenerativa que et deixa anar observant com deixes de ser tu. Espia de mi és el dietari abruptament interromput d'aquesta experiència terrible: un relat senzill i concís, però alhora sobrenatural, traduït per Dolors Udina i publicat a Quid Pro Quo Edicions. Shepard, al llarg del seu trajecte cap a la mort, pren una nova consciència de diverses coses, entre les quals, dels ocells que sempre havien format part del paisatge rural de Kentucky. Com tantes vegades ens passa, que no sentim allò que sentim cada dia, fins que se sent la interferència; i és a partir del que és diferent que escoltem, a la fi, allò que sonava cada dia: "De tant en tant baixa un rossinyol que aterra i fa el seu cant. Un cant que ell ha imitat. Un cant que ha après (...). Me n'anava a dormir amb els rossinyols. Tots tenien cants que s'inventaven. Des dels fanals de llum a la nit (...). Per mi, tenen una mena de malenconia, però no és trist, és només característic. Un ocell que és característic d'un lloc, això és tot. Un lloc en el temps".
Els rossinyols són els animals de ploma més coneguts, pel que fa a la quantitat i la qualitat del repertori de cant. Però cada ocell té el seu registre, el seu dialecte o estil. La senyora Margaret Morse Nice, d'Ohio, va enregistrar la vida de diversos ocells del seu jardí (els va posar nom i tot). En particular, es va enamorar d'un gorrió americà [Melospiza melodia] que va habitar amb ella devers 8 anys i que tenia molt d'èxit amb les gorriones. La senyora Morse Nice transcrivia les seves cançons. I es va adonar que ell, en 4M, al final de la seva vida, cantava un repertori que incloïa les cançons de cadascuna de les companyes amb les quals havia estat. Un bon dia, a l'albada, en 4M va arrancar a refilar amb un desesper inaudit; va cantar durant tot el matí i tota la tarda, una tiranga de cançons, el seu setlist complet. I, quan va semblar que ja no podia pus, que hagués de quedar afònic o rebentar, va alçar el vol i ja no va tornar mai més al verger de l'ornitòloga.
Antònia Vicens elabora, des de fa anys, un llenguatge que podria ben bé ser el de les aus: una llengua que no vol dominar el ritme, les pauses, els falsos silencis (perquè, entremig del cant d'un ocell, en canta sempre un altre, o un insecte), sinó fluir, simplement. Cantar. Amb el seu nou llibre de versos, Pare què fem amb la mare morta (Labreu Edicions), Vicens també s'ha acostat a la mort: "Un altre pic he vist la mare arrossegant una gàbia/ plena de grills/ pinsans/ caderneres Seran els meus missatgers/ el primer que/ ens roben/ és/ l'aurora".
L'interès pels ocells creix en els temps estranys o convulsos. Creix l'interès pel que tenim a la vora, per tot allò (i tots aquells) que ocupen el mateix espai i temps que nosaltres. I és que les aus parlen un idioma que no és el nostre però sí. I, quan no entenem res d'aquesta vida, en els moments de màxim desconcert i ofuscació, sembla que tinguin les notes (les paraules) encertades: les úniques que ens aconhorten. Tres setmanes després de les corprenedores imatges de foc i fum, l'Albufera, malgrat l'infern creat pels homes, encara canta.
