Una companyia nacional de dansa per a Catalunya
La dansa és una assignatura pendent per al conjunt de la societat catalana. Ens manca una estructura professional pública, que sí que existeix per exemple en l'àmbit orquestral i operístic. Apunto la necessitat de crear una Companyia Nacional de Dansa a Catalunya, tot i que el nom no fa la cosa, perquè crec que la seva existència és imprescindible per articular una política cultural consistent. Això no hauria d'anar en detriment de donar també suport –ja sigui amb subvencions o altres fórmules– a les companyies privades, molt importants també per al teixit artístic i creatiu i que, en alguns casos, subsisteixen precàriament des de fa anys amb recursos insuficients.
No entro en l'especialitat en què s'hauria de centrar aquesta Companyia Nacional de Dansa, si bé no seria forassenyat que fos la dansa clàssica, que és la base tècnica, d'estudi i de treball diari de qualsevol ballarí de totes les especialitats i de totes les companyies professionals arreu del món. Són molts els exemples a escala internacional de països que han convertit la seva o les seves companyies de dansa en una eina rellevant per a la seva presència cultural al món. No vull dir tampoc que hagi de ser l'única companyia ni que hagi de programar només ballet clàssic, però per alguna cosa s'ha de començar. Poder oferir produccions pròpies de repertori i crear alhora públic per a la dansa és també fer un bon servei a la cultura.
Si ens ho plantegem econòmicament, hi ha una forta inversió de l'erari públic en una excel·lent formació acadèmica a tots els nivells docents, sense retorn directe per a la societat que ho sufraga. Vull destacar aquí l'excel·lent tasca de l'Institut del Teatre (Diputació de Barcelona), d'IT Dansa, que depèn de la mateixa institució, de I'IEA Oriol Martorell (Generalitat de Catalunya). En canvi, no hem treballat en la construcció d'estructures professionals en l'àmbit de la dansa. Qui escriu ha treballat als dos centres esmentats i ha vist el gran esforç intel·lectual, físic i de càrrega lectiva òbvia que suposa per als alumnes que compatibilitzen els estudis habituals amb els de dansa. Les administracions implicades han integrat fins i tot ambdós estudis facilitant així poder fer-los en uns mateixos espais i amb compactació horària. Però quan els joves finalitzen la seva educació no tenen ni oportunitats laborals ni futur al seu entorn immediat més enllà de la pròpia activitat docent. Tenim grans ballarins i professionals catalans del sector de la dansa, artístics i/o tècnics en companyies europees i al món. Nosaltres no obtenim un benefici directe del que hi estem invertint i ells no tenen futur laboral aquí. És un talent que migra sense possible retorn.
És cert que una companyia professional pública suposaria una inversió econòmica, però aquest servei públic és fonamental des del punt de vista artístic i necessari com a política cultural. Cal dotar de continguts els equipaments culturals per al foment i la creació de públic present i futur.