Companys i la Comissió de la Dignitat
El dissabte 3 d'agost, Sebastià Alzamora va publicar en aquest diari una columna titulada "Companys (i altres avenços menystinguts)" que comentava el meu posicionament com a president de la Comissió de la Dignitat pel que fa a la recent declaració de nul·litat del consell de guerra del president Companys. En resposta a aquell article, he de fer constar una sèrie de fets que expliquen el meu posicionament.
La petició d'anul·lació la vam demanar al Congrés a través dels partits catalans any rere any, i el PSOE, una vegada i una altra, s'hi va negar amb el vot del PP. Al final, amb altres entitats memorialistes, vam decidir demanar-ho al Parlament en un acte de sobirania el juny del 2017.
L'Estat, a la primera llei de memòria, jugava amb la declaració d'il·legitimitat dels tribunals franquistes, i el 2009, amb tota mena de publicitat, va lliurar a la neta de Companys el certificat de declaració de reparació, negant-se en tot moment a parlar d'il·legalitat dels tribunals i de nul·litat de les sentències.
El 2018, en una operació de propaganda del PSOE envers Catalunya, en plena repressió i amb el Govern a la presó, es va celebrar un consell de ministres a la Llotja de Barcelona i, per quedar bé amb Catalunya, el govern espanyol va treure el raspall de què parlava Tarradellas i va acordar posar el nom de Tarradellas a l'aeroport del Prat, i tornar a donar per segona vegada el document de reparació del president Companys, ara a la Generalitat.
Llavors vam denunciar la maniobra, recordant que el Parlament, per llei, havia declarat il·legals els tribunals militars i nul·les les sentències dictades a Catalunya del 1938 a 1978, i vam reclamar que, com van fer a petició de la Comissió de la Dignitat els consolats de França i Alemanya el 2008 al Palau de la Generalitat, l'Estat assumís la seva responsabilitat en el crim del president Companys i demanés perdó. No ho van voler fer.
Espanya mai ha volgut demanar perdó pels crims comesos en diversos moments històrics. Per exemple, no va voler quan el president de Mèxic ho va demanar en relació amb la colonització d'Amèrica, quan sí que ho va fer, en canvi, el sant pare Francesc en nom de l'Església.
No crec que es pugui comparar la nostra declaració amb els fets i circumstàncies de l'independentisme, com ho fa l'article d'Alzamora. En tot cas, les declaracions que l'autor comentava obeeixen a una llarga trajectòria de més de vint anys en l'àmbit de la memòria, durant els quals sempre hem denunciat que sovintegen meres declaracions polítiques, en lloc de veritables actes de reparació, de justícia efectiva i de veritat.
La declaració promoguda i celebrada per la Generalitat ens va indignar perquè el nostre Govern s'oblidava de la llei aprovada pel Parlament, i no li donava valor jurídic i polític, en un temps en què el nostre Parlament és maltractat perquè se li suspenen diputats i presidents, se li anul·len lleis, se li suspenen declaracions i se li prohibeix celebrar segons quins debats.
No tenir sentit d'estat ni saber mantenir el valor i efecte jurídic de les nostres lleis, i per tant la dignitat de les nostres institucions, fa que la mínima autonomia política que vam conquerir se'ns desfaci entre els dits.
Pel que fa al català al Congrés, personalment i a través d'una altra entitat estem treballant perquè es compleixi l'acord en què es diu que el Congrés publicarà les lleis aprovades en versió oficial en les diverses llengües per tal que tinguin plens efectes jurídics. A més, cal no oblidar que quan una llei anul·la uns judicis i declara il·legals uns tribunals, té un efecte jurídic immediat, i aquells judicis i tribunals no poden ser anul·lats altre cop. És una llei, no una declaració política.
El nostre posicionament no pot ser titllat de cap mena de rancúnia o de populisme com es fa en l'article. Són més de 20 anys picant pedra per la dignitat de les nostres institucions i és just que demanem que l'Estat assumeixi la seva responsabilitat en l'assassinat de Companys, com ho van fer França i Alemanya, en lloc de fugir d'estudi. És un acte que fan tots els estats democràtics, i és un acte que deuen a les nostres institucions i a la ciutadania catalana.
No vull acabar sense apuntar que els arxius de la Generalitat, de particulars i d'entitats, que van ser requisats pel franquisme han estat recuperats per la nostra tossuda lluita, una lluita en la qual seguim en contacte amb el ministeri de Cultura per acabar de recuperar els documents de la Generalitat i dels 47 ajuntaments catalans que encara resten per retornar.