Compartir la indignació

La recent reactivació del conflicte entre Israel i Palestina ha sacsejat les primeres planes del diaris i s’han anat succeint les condemnes i els missatges de suport, segons els casos, amb declaracions més o menys convencionals. Una de les que més em criden l’atenció és la que fan alguns dient que comparteixen la indignació d’una de les parts en el conflicte. Què implica, però, compartir la indignació d’un altre?

Compartir les emocions dels altres és un dels aspectes que més ens defineixen com a humans i té molt a veure amb el nostre caràcter social, que ens duu a cooperar amb la gent que tenim a prop i crear vincles afectius més o menys intensos. Aquests vincles expliquen, per exemple, per què ens commou més la mort accidental d’un desconegut, però que viu al nostre poble o barri, que els centenars de morts ocasionats per un accident ferroviari a l'Índia.

La compassió, participar del dolor o el patiment d’algú proper, és sempre una actitud lloable i, de fet, no sentir-la d’alguna manera ens deshumanitza. Quan algú manifesta indiferència davant la desgràcia d’altres és percebut per la resta com a una persona insensible o egoista, fins al punt que acaba que la gent se’n fa enfora. També és cert que la compassió demana una certa contenció i evitar els excessos. Compartir el dolor té un component irreal, ja que la persona que compadeix no pot sentir realment el patiment aliè, fins i tot encara que hagi viscut situacions similars. Insistir a identificar-se amb la víctima pot acabar semblant fingit i provocar-ne el rebuig. Cal respectar que moltes persones no vulguin sentir-se excessivament compadides per tal d’evitar una major victimització que els dificultarà superar el dolor.

Però si, malgrat tot, compartir el patiment és una actitud en general positiva, podem dir el mateix de compartir la indignació? Indignar-se davant un fet injust és també una reacció natural, però no és necessàriament bona. La indignació, tan semblant a la ira o la ràbia, és una emoció que ben fàcilment tendeix a descontrolar-se cap a la violència contra aquells que identificam com a origen del nostre mal. Mentre que el dolor, encara que sigui compadit, s’acaba vivint en solitud, la indignació tendeix a escampar-se i agafa força a mesura que més gent en participa, sigui o no víctima del mal. Com passa amb la ira, quan la indignació s’estén, la passa que va del clam per la justícia al linxament del presumpte culpable acaba essent molt curta. 

Compartir el dolor de les famílies que s’han vist colpejades per la violència en el Pròxim Orient i molts altres indrets del planeta és una manera de solidaritzar-s'hi, però també de conscienciar-nos de la necessitat de trobar espais de pau i diàleg. Compartir la indignació, en canvi, pot ser una actitud irresponsable en la mesura que no condueix a cap altre lloc que no sigui l’escalada de la violència i a més mort i dolor. Que siguin frases fetes que sovint es diuen sense pensar no els sostreu els efectes perniciosos. Sabem per experiència que el mal que poden fer les paraules no depèn tant de la intenció del que les pronuncia com de la predisposició de la multitud que les escolta.