La complicada gestió de l’escenari postsentència

Professor de Dret PenalA l'espera de la resolució dels incidents de nul·litat interposats per les defenses i dels anunciats recursos davant del Tribunal Constitucional i ulterior davant del Tribunal Europeu de Drets Humans, la sentència del Tribunal Suprem núm. 459/2019, de 14 d’octubre, sobre el Procés (vegeu ‘Una sentència molt qüestionable’, ARA Balears 18-10-2019), que condemna nou dirigents polítics i socials de l’independentisme català a duríssimes penes de presó, s’ha començat a executar. Quin és l'escenari que s'obre a partir d'ara i amb quins instruments es compta que permetrien evitar, escurçar o simplement suavitzar el compliment d'aquestes condemnes?

En primer lloc, resultaria possible incidir-hi a través del denominat ‘dret de gràcia’, que no és més que una renúncia expressa a l’exercici de la potestat punitiva de l’Estat fonamentada en raons de naturalesa politicocriminal. Per una banda, com a mesura d’abast més ampli, mitjançant l’aprovació d’una llei d’amnistia, que comporta l’extinció de la pena i de tots els seus efectes, com si res no hagués passat (comparteix etimologia amb ‘amnèsia’ –manca de memòria, és a dir, oblit–). Es tracta d'un instrument que es reserva per a situacions d'excepcionalitat (canvis de règim polític), com va passar en els primers anys de la transició amb la Llei d'amnistia de 1977. Com que la Constitució no s'hi pronuncia i, en canvi, prohibeix expressament en l'art. 62.i) els indults generals, se n’ha volgut inferir ‘a fortiori’ una manca de cobertura constitucional per a l'amnistia. És un argument poc convincent: passa per alt que qui ve condicionat per la proscripció dels indults generals és l’executiu, no el legislatiu, que és el compentent per aprovar l'amnistia. Una segona opció, que implicaria també les Corts generals, passaria per la destipificació del delicte de sedició, reclamada des de fa temps per la doctrina especialitzada per considerar-lo una romanalla de regust autoritari i fa només uns dies també exigida per Amnistia Internacional. Una modificació legal favorable que s'aplicaria retroactivament en benefici dels condemnats.

Una manifestació més matisada del dret de gràcia consisteix en la concessió d’indults particulars per part de l’executiu. Convé aclarir, per dissipar la confusió que regna en el debat públic, que no cal que el sol·liciti el penat afectat en nom i interès propis, sinó que ho poden fer terceres persones i fins i tot el pot promoure d’ofici el govern espanyol mateix. Tampoc no resulta legalment imprescindible, d’altra banda, que el condemnat demani perdó ni que mostri cap tipus de penediment pels delictes comesos, condicions, això sí, a què el Govern podria vincular eventualment –seria imaginable que així ho fes– la seva decisió. I cal afegir, per últim, que l’indult pot referir-se a la totalitat o només a alguna o algunes de les penes imposades (per exemple, restringir-lo a la presó, però no a la inhabilitació absoluta per a càrrec públic) o que pot ser-ho només parcial, és a dir, limitat a una porció de la pena total de què es tracti. I, en tot cas, parlam d'una decisió recurrible davant la Sala Tercera del Tribunal Suprem, del contenciós administratiu.

No sembla que cap d’aquestes alternatives –amnistia, derogació del delicte de sedició o indults particulars–, que concerneixen d’una manera o una altra els poders de l’Estat, s’albiri ara per ara en l'horitzó més immediat. Al contrari, el president de l’executiu espanyol en funcions, Pedro Sánchez, sembla remar en direcció contrària, garantint en to solemne el ‘compliment íntegre’ de les penes o prometent, en plena campanya electoral, la recuperació del delicte de convocatòria de referèndum il·legal.

Esvaïdes, doncs, aquestes opcions almenys a curt termini, l’única possibilitat d'alleugerir la duresa de les penes de presó s'articula a través de les possibilitats que ofereixen les seves modalitats d'execució. D’una banda, a través de la classificació en tercer grau (règim obert), que podria comportar pernoctar en l’establiment penitenciari únicament de dilluns a dijous, o fins i tot, en la seva variant més favorable, viure fora de la presó amb un sotmetiment a control telemàtic (el TS va desatendre la petició de la fiscalia d'exigir el compliment de la meitat de la condemna per tenir-hi accés). O, subsidiàriament, classificats encara en segon grau (règim ordinari), el gaudiment de permisos de sortida, fins a trenta-sis dies a l’any, a partir del compliment d’una quarta part de la pena, o l'aplicació de variants de tractament més benèvoles permeses pel Reglament penitenciari (art. 100.2 –'via Oriol Pujol'– o 117 –'via Urdangarin'–). És oportú puntualitzar que cap d’aquestes figures no té la naturalesa de benefici penitenciari, sinó que constitueixen formes ordinàries d’execució de la pena de presó. I que si bé en són competents els serveis penitenciaris de la Generalitat de Catalunya, cal no oblidar que es tracta de decisions revisables pel jutge de vigilància penitenciària i l'audiència provincial corresponent, i, en el cas de la classificació en grau, en darrer terme, per part del tribunal sentenciador, és a dir pel Tribunal Suprem mateix.

En qualsevol cas, pensem que el denominat 'judici al Procés' i la sentència condemnatòria que se'n deriva se circumscriuen a alguns dels principals dirigents polítics i socials independentistes (no a tots: en resten momentàniament indemnes els que es troben en 'situació processal de rebel·lia'), i no permeten un abordatge descontextualitzat. Recordem en aquest sentit que el mes de gener se celebrarà el judici oral corresponent a la causa contra Trapero i altres tres integrants de la cúpula dels Mossos, el mes d'abril el relatiu als síndics electorals, que de moment ha quedat ajornat el dels altres membres de la Mesa del Parlament o que una trentena de persones es troben processades pel jutjat d'instrucció núm. 13 de Barcelona, com a baules més visibles d'una cadena molt més llarga. Efectivament, totes aquestes actuacions s'emmarquen en el model de gestió pel qual ha optat l'Estat per fer front a un problema d'origen i naturalesa inequívocament polítics: el de la seva judicialització i repressió penal. De moment, som on érem.