Les 'fake news' sobre el reciclatge

Plàstics invisibles
5 min

L’altra nit em va tornar a passar: estava fregant els plats després de sopar i, quan anava a llençar l’envàs dels tortel·linis instantanis que m’acabava de menjar, em vaig aturar desconcertat. Era de plàstic, sens dubte. ¿Però de quina mena? Al paquet no hi havia codi d’identificació de resines ni cap símbol de reciclatge. A l’etiqueta no hi deia res, tampoc.

¿L’havia de llençar a les escombraries? ¿L’havia de portar al contenidor del reciclatge? I si l’hi portava, ¿l’arribarien a reciclar?

Últimament una sèrie d’informes han posat en dubte la idea mateixa del reciclatge, un hàbit arrelat en molts de nosaltres des de la infància. Han qualificat el reciclatge de “mite” i s’ha dit que “no té solució” perquè, segons hem sabut, els materials reciclables s’envien a l’estranger i van a parar a un abocador (cert), desprenen productes químics tòxics i microplàstics (cert) i les grans petrolieres els fan servir per enganyar els consumidors sobre els problemes dels plàstics. Les empreses d’envasament han aprofitat la promesa de la reciclabilitat per inundar el món de deixalles de plàstic d’un sol ús, sovint tòxiques. Les conseqüències salten ara a la vista: a les escombraries, als rius i oceans, als microplàstics que tenim al torrent sanguini i al plàstic que literalment cau del cel.

No és la primera vegada que el reciclatge és objecte de crítiques, ni de bon tros. De fet, l’atac més famós, l’article "Recycling is garbage", de John Tierney, va aparèixer a la revista Times el 1996. Però aquesta última crisi sembla existencial. El fet que la indústria del plàstic se senti obligada a llançar una campanya en contra titulada El reciclatge és real ja demostra que és greu.

Sí que és real. Jo he vist reciclar. Aquests últims quatre anys he viatjat pel món per escriure un llibre sobre la indústria dels residus; he visitat fàbriques de paper i d’ampolles de vidre, i trituradores de residus electrònics. He visitat tota mena d’instal·lacions de reciclatge de plàstics, des de fàbriques noves i llampants a la Gran Bretanya fins a activitats de trituració plenes de fum i volves a l’Índia. Per bé que he vist que el reciclatge ha esdevingut inseparable de l’ecoblanqueig empresarial, no l’hem de deixar de banda tan de pressa. A curt termini, com a mínim, podria ser la millor opció davant de la creixent crisi dels residus.

Un dels principals problemes del reciclatge és que no sabem del cert les xifres reals del que es recicla a causa d’un sistema opac, aplicat a tot el món, que massa sovint compta el material que arriba a les portes de les instal·lacions en lloc del que en surt. El que sabem és que, si més no pel que fa als plàstics, la quantitat reciclada és molt inferior al que la majoria suposàvem.

Segurament llenceu el tetrabric de la llet al contenidor del reciclatge, traieu les escombraries quan toca i us oblideu del tema. Però, segons on visqueu dels Estats Units (o del món), probablement aquest tetrabric anirà a parar a un lloc on el classificaran, l’embalaran amb altres tetrabrics i l’enviaran a una instal·lació de reciclatge. Depenent del material de què es tracti, això pot passar al vostre país, o a l’estranger, en estats com el Canadà, Mèxic, l’Índia o Malàisia. Si més no, així és com funciona teòricament.

La realitat, però, és força diferent. Segons l’Agència de Protecció del Medi Ambient (EPA), dos dels plàstics més consumits als Estats Units —el PET (que es fa servir per a les ampolles de refrescos) i l’HDPE (utilitzat a les ampolles grans de llet, entre altres coses)— es “reciclen d’una manera molt generalitzada”, però en realitat l’índex aproximat és només del 30%. Pel que fa als anomenats de vegades plàstics número 4, com el dels embolcalls i el film transparent, els sistemes de recollida porta a porta no sempre els accepten. L’Agència de Protecció del Medi Ambient calcula que només el 2,7% del polipropilè —el plàstic dur conegut com a número 5, que es fa servir per a mobles i ampolles de productes de neteja— es va reprocessar el 2018. Si fem números, veiem que als EUA només es recicla al voltant del 10% dels plàstics, segons les Acadèmies Nacionals de Ciències, Enginyeria i Medicina.

Val la pena assenyalar que els Estats Units, on no tenen cap problema amb els abocadors, reciclen molt pitjor que altres grans economies. Segons l’Agència de Protecció del Medi Ambient, la taxa de reciclatge dels EUA, només del 32%, és inferior al 44% de la Gran Bretanya, al 48% d’Alemanya i al 58% de Corea del Sud. (Agafeu totes aquestes xifres amb pinces, sisplau.) Però el fet que el reciclatge no funcioni gaire bé als Estats Units no vol pas dir que no es pugui fer bé. En realitat, durant dècades la recerca científica ha arribat repetidament a la conclusió que, en gairebé tots els casos, el reciclatge dels materials de rebuig comporta importants beneficis mediambientals. Segons un estudi del 2015 efectuat per científics de la Universitat de Southampton, el reciclatge de la majoria dels materials de rebuig que normalment es llencen s’ha traduït en una baixada neta de les emissions de gasos d’efecte hivernacle. En el cas de l’alumini, la ferralla i els tèxtils, l’estalvi és substancial.

Comparem el reciclatge amb l’alternativa, és a dir, fer els mateixos productes a partir de zero. El reciclatge de l’acer, per exemple, estalvia un 72% de l’energia necessària per produir acer nou; també rebaixa el consum d’aigua en un 40%. Per reciclar una tona d’alumini fa falta només un 5% d’energia i estalvia el transport de gairebé 9 tones de bauxita des de les mines. Fins i tot els activistes mediambientals coincideixen que reciclar plàstics —com el PET— és millor per al clima que cremar-los, cosa que segurament faríem si abandonéssim les activitats de reciclatge.

També són importants els avantatges econòmics. El reciclatge crea 50 llocs de treball per cada un dels que es generen enviant residus a l’abocador; l’Agència de Protecció del Medi Ambient calcula que el reciclatge i la reutilització han produït 681.000 llocs de treball només als EUA. Aquestes dades encara són més elevades al món en desenvolupament, on els ingressos dels recol·lectors de residus depenen del reciclatge.

Per tant, abans de deixar de reciclar, primer hauríem d’intentar millorar el que es fa ara. Les empreses han d’eliminar els productes que no es poden reciclar i n’han de dissenyar uns altres que siguin més fàcils de transformar i reutilitzar, en lloc de deixar la sostenibilitat en mans dels departaments de màrqueting. Els legisladors hi poden contribuir aprovant noves lleis —com s’ha fet en ciutats com ara Seattle i San Francisco— que ajudin a fer créixer els índexs de reciclatge i promoguin les inversions en el sector.

Els governs també poden prohibir o restringir molts plàstics problemàtics, molts dels quals no necessitem en la nostra vida quotidiana; per exemple, en els envasos alimentaris. Necessitem un etiquetatge més clar que ens indiqui què és i què no és de debò reciclable, i transparència sobre les dades reals pel que fa a aquesta qüestió. Aquests són només alguns dels nombrosos temes que es debaten actualment en el marc del tractat de les Nacions Unides sobre la contaminació per plàstics, una intervenció molt necessària.

Fa falta una normativa de seguretat més eficaç per reduir els continguts químics tòxics i la contaminació per microplàstics que es produeixen en el procés del reciclatge. I els consumidors hi poden aportar el seu granet de sorra comprant productes reciclats (i comprant menys i reutilitzant més).

Pel bé del nostre planeta i de la nostra pròpia salut, tots hem d’intentar deixar enrere els nostres excessos en els productes d’un sol ús. Sí, el reciclatge funciona malament, però si el deixem de banda massa aviat, correm el risc de tornar al sistema de dècades passades, quan llençàvem i cremàvem les escombraries despreocupadament en la nostra incansable recerca de més consum. Si hi tornem, no pararem de donar voltes, com el símbol del reciclatge, sense arribar enlloc.

Copyright The New York Times

stats