El còmplice
Arran de la publicació en disputa d’un llibre sobre un assassí, i d’una sèrie de televisió també sobre un crim de sang, s’ha parlat molt, aquests darrers dies, del paper que han de jugar les víctimes en les històries que es divulguen sobre les seves desgràcies. Estem parlant del llibre El odio, en el qual l’escriptor Luisgé Martín s’ha apropat a José Bretón, que va matar els seus dos fills per així castigar la seva dona, que se n’estava divorciant. I de la sèrie de televisió Adolescence, de Netflix, en la qual veiem com un al·lot adolescent assassina una companya d’estudis, només perquè aquesta se’n va riure a través d’Instagram.
Les dues històries són reals, també la filmada, i en ambdues hi ha hagut queixes en el sentit que els seus creadors s’han anat a fixar, fonamentalment, en els victimaris –mascles–, no en les víctimes –les dones, els infants–, les quals han quedat, per dir-ho així, fora de pla. La sèrie gira al voltant de la família de l’acusat, i mostra els efectes devastadors que té per a un pare i una mare de classe treballadora descobrir que el seu fill de tretze anys ha assassinat una al·lota. També ens permet apropar-nos a la mentalitat de l’assassí, és clar, en un tercer capítol corprenedor, i així arribar a tastar la mescla de por, odi, estupefacció, ressentiment i ximpleria online de la qual pot brollar una acció tan irreversible com un assassinat. A mi, però, la sèrie m’ha agradat més com a exercici d’estil filmat –quatre plans seqüència en quatre capítols exuberants–, i d’actuació d’actors, que no com a document rellevant per pensar què estan fent i sentint els adolescents d’avui, bona part de la vida dels quals passa a les xarxes. Que sigui Netflix qui arbitri el debat sobre l’adolescència i les males influències no deixa de ser preocupant, i demostra que la sèrie té raó: les pantalles ens han fet tornar idiotes. La sèrie, amb un virtuosisme fílmic increïble, fins i tot desdibuixa la preocupació cruament humana que podria haver-hi a darrere.
Hi ha hagut d’altres llibres com el que Luisgé Martín ha escrit sobre aquest assassí. Antecedents il·lustres de literaturització de crims reals com A sang freda, de Truman Capote, és clar, i L’adversari, d’Emmanuel Carrère, entre d’altres, els quals, fins i tot descriuen carnisseries més grosses. (També publicats a la mateixa editorial: Anagrama.) Es retreu a l’escriptor que no hagi donat veu a la mare dels al·lotets assassinats, i que tampoc no hagi contrastat amb altres persones el que li ha explicat el mateix assassí empresonat.
L’única excusa que té un escriptor, quan fa servir aquests materials, és l’art, la literatura. Si ha fet un bon llibre està salvat; en aquest cas, però, l’obligació no és simplement fer una cosa bona sinó excepcional, a causa de la bestialitat del que se’ns narra. Si no se n’ha sortit i ha fet una obra limitada i pobra haurà fet el ridícul més gran que pot fer un autor literari: no només un mal llibre sinó una barroeria estúpida moguda per un sòrdid afany de lucre. A mi això em mereix tant de menyspreu com un assassinat, del dolor del qual en pot acabar sent còmplice, a més de beneficiari.
