Complicitats creatives i noves aliances
En els primitius temps del confinament –que llarga s’ha feta la pandèmia!– deia que el ‘recomençar’ de l’activitat turística passaria forçosament per decréixer. Concretament, decréixer en el nombre de places d’allotjaments turístics que les Illes Balears posen al mercat. Podíem treure’ns del cap mantenir en el futur un model d’indústria basada en la desorbitada i creixent xifra de visitants habitual fins ara. Calia inventiva i imaginació per buscar nous paràmetres si es volia mantenir l’excel·lència turística i continuar creant riquesa.
Hàbits de consum diferents, transició ecològica, transformació digital, desprecarització laboral... no seran pocs els establiments que tindran dificultats en tornar a engegar l’activitat. El mercat posarà ordre? Com l’Hidra de Lerna, sempre té una boca per insuflar l’alè (verinós) dels preus a la baixa. El darrer sospir. La porta d’entrada a l’espiral de la degradació. L’experiència així ho testimonia. No sé si em traeix el subconscient pandèmic, crec que el decreixement és una profilaxi adequada per a una sana recuperació. I la reconversió, la millor sortida per a molts de negocis en situació d’obsolescència.
Efectivament, equilibrar volum i sanejar oferta. Claus per a l’èxit i regles per a una economia moderna, competitiva i neutra en un futur. Decreixement com a sinònim de canvi de cicle. La importància dels símbols. No obstant això, cal la tutela pública per evitar víctimes innecessàries en aquest decreixement i obrir passarel·les laborals cap a noves activitats. Objectiu: un cessament d’activitat profitós, també per a les empreses. Raó (l’altra cara imprescindible de la mateixa moneda): la diversificació de l’economia. Transició cap a un model diferent. Un model inclusiu i sostenible, capaç de mantenir el turisme com a protagonista destacat. Aquest és el gran objectiu de l’actual repte. Encara sent summament important decréixer, el nus gordià per desllorigar el futur no estarà en qui parteix, sinó en els que segueixen. Positivitzem l’assumpte.
Indústria hotelera. A pesar d’alguns entrebancs, com la desfeta de Thomas Cook, abans de la pandèmia el gruix de la planta hotelera de les Balears mantenia una envejable salut econòmica i financera. Estava passant per uns anys d’abundància. Després, amb els ajuts públics, ha trampejat raonablement bé la paràlisi vírica. Un cop l’activitat turística hagi enfilat el camí d’una “nova normalitat”, res fa pensar que el gruix d’aquestes mateixes empreses no continuïn generant copiosos beneficis i produint excedents que tindran necessitat de reinvertir. I encara amb més abundància, si s’ha aconseguit sanejar l’oferta sanejada i minvar la competència deslleial de preus a la baixa. Amb les condicions de futur que es prefiguren, més enllà de la reposició de capital fix, la possibilitat d’inversió de nova planta a les Balears serà molt escassa, per no dir nul·la. Trobar nous nínxols d’activitat on invertir pot convertir-se en un repte important.
Sociologia hotelera. Dos conjunts marcadament diferenciats: les grans cadenes hoteleres amb més d’un noranta per cent del seu volum de negoci distribuït arreu del món i les petites i mitjanes companyies que exerceixen la seva activitat majoritàriament aquí. Curiosament, el que ara són grans cadenes internacionals abans eren grups empresarials d’àmbit insular que començaren la seva expansió a l’exterior arran de la primera crisi del petroli, sota el criteri de “no tenir tots els ous en la mateixa cistella” de Balears. Mecanismes de protecció davant possibles futures crisis i noves dinàmiques en l’activitat empresarial que inclouen elements d’irreversibilitat, encara que els “grans” mai hagin abandonat el bressol del tot.
Dos conjunts amb projeccions econòmiques diferents, interessos dispars i una referència i localització geogràfica distinta. Un, les gran cadenes, amb una tendència a invertir els excedents a l’exterior; l’altre, les petites i mitjanes companyies regionals, amb major tirada a fer-ho internament. Dos mons més distanciats del que sembla aparentment. El de les gran cadenes, amb una capacitat de pressió de lobby important a escala estatal i un control significatiu entre l’associacionisme empresarial insular.
La campanya SOS Turismo ha deixat entreveure algunes puntades d’aquest fet. Per primer cop, s’ha llançat una campanya d’aquestes característiques des d’una plataforma hotelera aliena a les federacions empresarials, rebuda amb una més que evident indiferència diplomàtica per part de les grans cadenes. Punt de randa a tenir en compte. Una campanya que recorda molt les del gènere “nosaltres també existim”, que ha fet palesa la sospita -convertida en sentiment de pancarta- que el poder escolta més les grans cadenes (encara que tinguin majoritàriament els interessos a fora) que les petites i mitjanes.
No obstant això, en un moment en què en el Govern i en la societat es parla de diversificació econòmica, aquest dèficit no hauria de passar desapercebut o caure en l’oblit. Es fa difícil albirar a les Illes Balears un procés de diversificació que no estigui assentat essencialment sobre: a) empreses i iniciatives existents en sectors ja operatius, b) capitalització i transformació empresarial de projectes de R+D+I i c) capital i iniciativa empresarial provinents del turisme. Segurament, el més difícil sigui com fer que el capital excedent del turisme trobi incentius suficients i ‘vies confortables’ per traslladar-se a altres sectors productius igualment competitius i amb futur. En altres èpoques això hauria representat la quadratura del cercle, avui no és cap quimera. En conjunt, les tres són potes necessàries per crear, en el si del teixit social, diferents complicitats productives i engiponar noves aliances per a una diversificació de l’economia.
Celestí Alomar és geògraf
