El comptador de morts
PalmaComenço amb les paraules d'Albert Camus: “No esperis pel judici final, es duu a terme cada dia”. Certament, cada dia i sense descans, la maquinària de l'anihilació d'humans tritura vides sense parar, en tots els racons del planeta, tant que la mort i els bombardejos ens han anestesiat les pupil·les. Vivim tan submergits en pel·lícules reals que els cadàvers es van acumulant a les pantalles com si fossin de ficció. Uns manipulen, uns acoloreixen el drama i altres fabriquen catàstrofes a cop de manipular imatges. Els genocidis més bàrbars i salvatges s'han normalitzat com a espectacles que acompanyen els plats de menjar del migdia o del sopar. Entre el primer plat, el segon i les postres el món s'esfondra en les pantalles, però que no s’estengui el pànic, perquè tu, espectador, de moment estàs fora de perill! Fem un repàs dels genocidis ja coneguts, però mai reconeguts com a tal: l'Iraq, Síria, Iemen. També altres desconeguts que van ocórrer en països africans, el nom dels quals ja no s'esmenten i les matances dels quals estan totalment eclipsades, com si no existissin i mai haguessin importat: Darfur occidental, els rohingyes i els uigurs, entre altres.
La indiferència global i el silenci internacional dedicat a segons quina crisi humanitària és una estratègia coherent amb l'ordre mundial, que atorga el privilegi de la vida i dels drets segons les riqueses i el saqueig que es necessita per greixar els seus engranatges. Les vides cobren importància i drets quan són valuoses, com va dir Noam Chomsky fent referència al drama dels civils palestins: “Part de la tragèdia dels palestins és que no tenen suport internacional. Per una bona raó: no tenen riquesa, no tenen poder, així que no tenen drets.” El món calla i mira cap a totes les direccions per no mirar de front qui es legitima amb el silenci. Mentrestant, el comptador de la mort llueix números que augmenten i que no importen. Cada instant, els bombardejos i les bales regalen mort i sang, i els fabricants i comerciants de les armes es freguen les mans i cadascun amb els seus números.
D'altra banda, pel que fa a la qüestió palestinoisraeliana, opinar es converteix en un terreny ple de traves si apesara la situació dels palestins indefensos, aquí em refereixo a la població en general: homes, dones i nens de totes les condicions; sentir compassió és declarar-se antisemita, recriminar a Israel els seus cruels atacs també és declarar-se antisemita, cridar a la consciència d'Israel, si la tingués; i que el fet de viure atrapats en les arpes dels records de l'holocaust és nociu per al futur és també declarar-se antisemita. Tot acte de consciència es converteix en una dinamita moral, perquè de segons quins assumptes no cal opinar. Demanar-li a Israel no continuar vessant sang dels innocents, com es va vessar injustament sang de milions de jueus durant la Segona Guerra Mundial pot veure's com un acte ofensiu i antisemita.
Condemnar els actes de Hamàs també es pot considerar com una justificació a la desmesurada ira d'Israel i traïció a la causa palestina. La veritat és que els civils, en aquesta guerra bruta, i subratllo que mai cap guerra és ètica ni legitima, són ostatges d'interessos de dos bàndols encegats per la ira, els interessos d'un grapat d'ells i de molt de rancor, rancor i odi que pren vides d'innocents, amputa cossos, desgracia vides de supervivents, rega la terra de sang i l'adoba de cendra, calcina arbres, abraça animals i enverina les aigües, clama venjances per “als nostres morts”, festeja “els seus morts” i, al cap i a la fi, tots són morts als quals se'ls va arrencar violentament la vida.
I tanco amb A. Camus: “Em deien que eren necessaris uns morts per arribar a un món on no es mataria!". Continuem acumulant cadàvers d'aquells morts necessaris per a aquell món on no es mataria, però amb la diferència que ara, els morts, que són de tota la humanitat, habiten les nostres pantalles.
