Compte enrere a Castella i Lleó
Juntament amb l’inici de la campanya electoral pròpiament dita (fa temps que és difícil distingir quan és i quan no és campanya electoral), ha començat el compte enrere cap a unes eleccions autonòmiques, les de Castella i Lleó, que són interpretades per tothom com a inici del cicle electoral que ha de dur a les generals de 2023. No tan sols això, sinó que els resultats que en surtin -d’entrada, previsiblement favorables a la dreta nacionalista de PP i Vox- seran llegits també com una anticipació del que pugui passar, d’aquí un any i mig, a les generals. Aquesta percepció es reforçarà quan se celebrin les eleccions andaluses, que també pinten bé per als fatxes, perdó, per a la dreta extrema del PP i l’extrema dreta de Vox. Se suposa que aquests dos triomfs, si es confirmen, serviran per apuntalar el trèmul lideratge de Pablo “no había agua y teníais que beber vino ” Casado enfront de la ubèrrima Ayuso, que ja du massa temps fent-li el llit en públic. Hi ha una cosa que de vegades semblen haver perdut de vista al número 13 del carrer Génova de Madrid, i és que desempallegar-se d’Ayuso (cas que ho aconsegueixin, que és dubtós) no equival a guanyar les eleccions.
Bé, el PP ha aconseguit això d’entrada: les eleccions a Castella i Lleó tindran el contingut que acabem d’esmentar, per la senzilla raó que així ho ha decidit el PP. Al PSOE ni se li ha acudit contradir, o simplement eludir, aquest plantejament, perquè actua a rebuf del PP per un condicionament quasi pavlovià. I si les dues forces del bipartidisme tradicional van en una mateixa direcció, els altres també hi van. Això vol dir que, a pesar de tot (a pesar d’aquest lideratge quasi còmic de Casado, a pesar de la seva més que erràtica tasca d’oposició, i a pesar sobretot de l’immens fangar de corrupció que constitueix el pas del PP per totes les administracions de l’Estat), el PP manté el seu estatus de partit hegemònic, d’eix vertebrador (“pal de paller”, en deien per aquí) de la política espanyola. I així és previsible que continuï, mentre la banca, l’Íbex-35 i els poders de l’Estat el segueixin tenint com la seva força política de referència.
Ara bé, l’expressió “guanyar les eleccions”, tant si es refereix al PSOE com si s’aplica al PP, ja no significa -almenys per ara- tornar a guanyar-les per majoria absoluta, ni tan sols per una diferència folgada. Significa guanyar per haver de governar en coalició (i per això el PSOE està tan desesperat per aplicar-li reanimació artificial a Ciutadans). Cal remarcar-ho per aclarir una pregunta que, pel que sembla, molts es fan però que em sembla que ja està contestada: ¿el PP accedirà a pactar amb l’extrema dreta de Vox en cas que els necessiti per formar govern? No tinc cap aptitud com a futuròleg i per tant procuro no fer vaticinis, però no tinc cap dubte que la resposta a la pregunta anterior és un sí rotund. És més: per un vot que els permeti fer la investidura, el PP ja farà pacte de govern amb Vox. Una altra cosa és quina estabilitat pot tenir això. Però que ho faran, cap dubte ni un.