Compte amb la paraula que comença amb efa

En les últimes 72 hores, de no tenir gaire idea d’anglès hem passat a donar lliçons de franc sobre el significat exacte d’un parell d’exabruptes en la llengua de Shakespeare com si dominéssim el diccionari Oxford. En alguns mitjans han anat a buscar angloparlants nadius perquè filin prim i precisin com a experts si és motiu d’expulsió d’un camp de futbol dir el que va dir Bellingham o el que l’àrbitre va entendre i va posar a l’acta. (Espòiler: totes dues expressions són insultants i, per tant, mereixien la targeta vermella.)

M’he fixat que alguns dels improvisats experts requerits a fer la prova pericial no han volgut repetir davant del micròfon cap de les dues expressions, com si allò que es pot dir en un registre col·loquial en anglès fos molt incorrecte repetir-ho en un mitjà. De fet, la paraula començada amb efa està castigadíssima a l’escola primària dels Estats Units, els professors d’anglès recomanen no fer-la servir mai ni per demostrar nivell d’expressió i no es va imprimir per primera vegada al New York Times fins al 2013, o sigui que ja es veu que es tracta de material sensible.

El problema de Bellingham és que els micròfons ja el van enxampar insultant un linier la setmana anterior amb les mateixes expressions, sense que increïblement rebés cap càstig, i l’àrbitre de Pamplona va saltar avisat al camp i no s’ho va deixar dir. El cas és que l’expulsió ha aprofundit aquesta deriva victimista madridista que forma part de la inversemblant estratègia de comunicació d’un club que ho ha guanyat tot, que ho pot fitxar tot, que té el favor dels altaveus més grans i que, en canvi, va plorant per les sales de premsa com si tothom es veiés amb cor d’atacar-lo.