I si el comptem, Ell ens descompta...

Enfrontada per primer cop a l’angoixa que genera sotmetre’s a una prova de ressonància magnètica, fa deu anys vaig compondre l’esborrany d’una cançó des de dins d’aquella màquina en la qual em va semblar que el temps s’aturava i, alhora, es revoltava contra mi, com si m’haguessin ficat més aviat dins d’un accelerador de partícules.

Potser el meu símil no s’errava del tot, que ambdós aparells funcionen amb electromagnetisme i tant l’un com l’altre et fan sentir que ets dins la caixa que et factura a un altre univers. "El Temps és el cargol de les marees tombant cap per avall el món", vaig escriure mentalment. No anava desencaminada, que la lluna orquestra el moviment oceànic que la converteix en l’element, la cosa viva, que dirigeix la bellugadissa dels elements i éssers vius de la Terra. I aquest moure’s, el desplaçament i retorn constants, ens permeten alenar i anar-nos transformant molt a poc a poc. Com si habitéssim la barqueta de la cançó, que es gronxa amunt i avall i, encara que es tombi, inevitablement tornarà a la posició inicial quan hàgim comptat uns quants compassos. Una idea que, paradoxalment, angoixa i assossega. 

Acabem d’encetar cicle, i el carrer ja va ple de comentaris sobre la sensació d’aclaparament que tornem a sentir. Sembla que no ens ho atrapem, com si el temps passés cada vegada més de pressa. El Temps és una de les grans invencions humanes, una d’aquestes que condicionen la nostra vida (fins i tot més enllà de la mort), i la que engendra la creació de les religions, per exemple, o de l’art –tan vinculat al desig de transcendència. La qualitat cíclica de l’existència ens estressava tant, als humans occidentals, que vam decidir-nos a 'rectificar-la': vam aplanar el Temps en una línia recta amb l’objectiu (i la pretensió superba i beneitona) de conèixer-ne l’inici i la fi. Vam asfaltar la nostra primera autopista. Però ara el nostre Temps ens limita, ens assenyala on comencen i on acaben un dia, la joventut, la història de la humanitat sencera i la de cadascú en particular; i ens subjuga, definint l’horari laboral o els tempos d’un bon pinyol. 

És clar que el cos humà té data de caducitat i, tal com intenten demostrar nous estudis científics, el deteriorament de les neurones a mesura que les emprem fa que ens anem tornant més lents a l’hora de digerir informació i adquirim la impressió que el temps no ens basta, que s’ha accelerat amb els anys. Però potser no estem tan desconnectats dels ritmes naturals com ens pensàvem. Els estudiosos de les lleis de la física asseguren que l’univers és viu i encara s’està expandint –o sigui que, com un humà, va creixent, i el més segur és que la seva progressió natural tanqui el seu cercle vital amb una transformació (com deu passar amb el nostre).

Aquesta expansió de l’univers contrasta amb la progressió vital d’un altre element viu: la Terra. El creixement en qüestió d’edat del nostre esferoide condiciona el factor de la velocitat: com que la Terra es fa vella, gira més lentament –¿li deu costar més el gest de rotació, de la mateixa manera que als humans ens va costant cada dia més d’ajupir-nos?. I com que ella rota més a poc a poc, el contrast amb el moviment de l’univers com a escenari esdevé més gran. Pel que fa al nostre àngel de la guarda, mare o amor platònic (la Lluna, el satèl·lit al qual ens abracem gravitacionalment), també s’accelera a mesura que el nostre moviment alenteix –se sap que se’ns allunya 3,78 centímetres cada any, en un fenomen acció-reacció.

Aleshores és relativament cert que tot va més de pressa en relació amb nosaltres. I, rumiant-hi, podem concloure que, en aquest afany nostre d’entendre-ho i endreçar-ho tot, ens hem anat travant la vida i racionant el Temps, fins a autoconvertir-nos en existències monetitzables que reben un valor o un altre en relació amb el factor temps. Dins la màquina, vaig cantar que “el Temps és una corda de llendera que, lligada a una baldufa, gira i gira i fa capoll”. Una de les faltes de Joventut és obviar el temps que (segons nosaltres) ja ha passat –pretendre que no ens travessa, que ja no té incidència sobre nosaltres ni la nostra feina, o dissimular i ignorar-lo voluntàriament per tal de sentir-nos menys limitats, més susceptibles de 'descobrir' i 'inventar'. Aquesta gran pífia, traslladada a l’avui (que tots anem de joves) esdevé una errada que més o menys tothom comet. L’altra falta, la dels Vells, és pretendre que el futur ni els ve ni els va. I tant, que va i que ve (o hauria de). 

“El Temps és una fulla i cau en terra i es podreix per tornar al sòl”, vaig cantar. Però si asfaltem la terra les arrels es moren, la tija no enfila, les fulles no broten ni fan flors i fruits, ni cauen i, descompostes, esdevenen compost per al que ha de renéixer.