El comú com a referent
El Parlament ha aprovat la Llei de benestar per a les generacions presents i futures de les Illes Balears, impulsada pel GOB i altres entitats de la societat civil, sota el lema d’'Avui Per demà', i s'ha convertit en la primera Iniciativa Legislativa Popular (ILP) de la democràcia a les Illes Balears. El calendari ha volgut que només un dia després la professora i activista del moviment autònom i del feminisme Silvia Federici acabés la seva conferència amb una apassionant defensa de “la vida al centre” com a alternativa al sistema, en un Aljub d’Es Baluard ple de gom a gom.
La diputada socialista i defensora de la iniciativa popular davant el ple de la Cambra, Pilar Carbonero, afirmava que la norma situa la Comunitat Autònoma com a “punta de llança” a l'Estat. Encurioseix pensar les vagades que les Illes Balears s’han convertit en referent en temps recents i resulta que pràcticament sempre que ho han fet ha tingut a veure, d’una manera o una altra, amb posicionaments en defensa del medi. Atès que el país des de fa dècades està sotmès a una pressió humana per sobre del que podria considerar-se raonable, aquesta ambició ambientalista resulta comprensible, lògica i raonable, no hauria de sorprendre ningú. Però no oblidem que això ha conduït, també, a ser referents negatius en termes com la 'balearització', el nombre de places hoteleres per habitant, les xifres de fracàs escolar o les pensions baixes, entre d'altres.
Efectivament, l’estrès ambiental i social que provoca l’activitat turística –en altres èpoques aclamada com a indústria sense fum– va ser el brou de cultiu perfecte per al naixement d’un potent moviment ecologista de profund arrelament social que, per molts d’anys, va ser capdavanter a l’estat espanyol. La societat balear no es podria entendre sense aquest component, de la mateixa manera que la consolidació recent d’un bloc progressista no es pot entendre sense la gran mobilització de les 'camisetes verdes', per cert, també referent a l’estat espanyol, en plena ona dels moviments d’indignats i altres mobilitzacions ciutadans. El poder de la gent com a protagonista de la història de les Illes Balears, sovint invisibilitzat en el relat oficial.
La xarxa d’espais naturals i la protecció del territori no seria la mateixa sense els moviments ecologistes i les mobilitzacions ciutadanes que varen començar estar presents en la quotidianitat a partir de la dècada dels 70 del segle passat; ni la defensa de la llengua hauria estat igual si l’OCB no hagués nascut l’any 1962 i la 'flama de la llengua' no tornés recórrer Mallorca; la topografia i la vida urbana de les ciutats i pobles no seria igual sense la existència del moviment veïnal i les mobilitzacions en contra de la massificació; l’escola pública de qualitat i en català no hauria agafat energies renovades sense el moviment de les 'camisetes verdes' i la gran manifestació ciutadana de l’any 2013... En definitiva, el país no seria el mateix sense la societat civil organitzada i la mobilització ciutadana, segurament seria pitjor. La ILP recentment aprovada pel Parlament de les Illes Balears és la reafirmació fefaent d’això mateix.
En un dels seminaris del Laboratori d´Art i Pensament que organitza la Fundació Es Baluard Museu, unes joves mostraven el seu pessimisme sobre els espais de participació. Només feia uns dies que uns altres joves m'havien trucat per participar en una crida a la població destacant la importància de votar a les properes eleccions autonòmiques, estaven preocupats pels desencís per la política que havien cregut captar. Vot i la participació són elements cabdals per a una democràcia sana. No haurien de ser motiu de decepció. No és saludable la distància. Ara bé, en la distància a Bergman i Bogart els quedava París, al ciutadà sempre li quedarà el carrer. L'espai públic, des de la Grècia antiga, ha estat el fòrum de participació per excel·lència, recorda la idea dels comuns.
La dreta assegura que la Llei de benestar per a les generacions presents i futures augmentarà la burocràcia i saturarà l’administració. Un argument que recorda massa el mantra de la seguretat jurídica que, tradicionalment, per a la dreta d’aquest país, era equiparable a la possibilitat de construir i créixer sense traves. No ha superat la pulsió desenvolupista. No li aniria malament al PP fer un exercici de memòria i recordar la transcendència de l'aprovació de la llei d'espais naturals, la creació dels parcs de l'Albufera de Mur i de Cala Mondragó, la Llei de normalització lingüística i, àdhuc, la legislació turística que va impulsar el conseller Cladera, totes sota governs conservadors, que també van situar la comunitat al capdavant. Segurament, no ho faran per no arribar a la conclusió que temps passats foren millors.
Efectivament, els temps canvien i la dreta actual està excitada i esvalotada. En particular, el problema del PP és que només vol mirar cap al mercat. Volen ser els nens aplicats del capital. Però, el sistema està en crisi i les idees neoliberals van a la baixa. El capitalisme corporatiu i globalitzador, cada cop, és més agressiu. En conjunt, un totum revolutum en què el PP, de sobta, s'ha trobat competint amb un Vox (XL) per veure qui és més guapo. Patètic.
No deixa de ser una gran sort que els referents del país estiguin en la gent i en la política del comú.
